Molt cansada

 Cansadíssima, esgotada, avui G. s'ha adonat que no em barallo per un segon de la seva atenció, que no la persegueixo ni competeixo amb les mil altres persones que hi ha pul·lulant per allà per dir-li una frase. Què et passa avui? Em deia. Estàs enfadada? Què et passa? 

Desisteixo.

O més, o més intimitat, o més compromís...o res. Deixo anar. Vine tu.

Bé, això dic ara, sabeu que puc canviar d'opinió en qualsevol moment. Però ara em sento així. Màximament. 

El que no m'agrada gens és que em sento que estic entrant un altre cop en el meu bucle de la comunicació passiva perquè no puc parlar amb ella, perquè tot el que "passa" està dins del meu cervell, no puc dir-li que es comprometi amb una relació que no existeix, no puc dir-li el que espero d'ella, no puc exigir-li res ni demanar-li res.  Si no m'agrada em retiro i punt.

Aquest tipus de comunicació m'ha portat molts problemes però no sé fer-ho d'una altra manera.

Considero que ja m'he expressat però entenc que en realitat no té ni idea del que passa pel meu cap i sento que mai podrem tenir una conversa prou llarga com perquè ho entengui (i això alhora forma part del problema).

Lo bo és que vaig aprenent coses de mi mateixa, coses que a partir d'ara voldré aplicar sempre més en les meves relacions...quan siguin tal cosa. 

Ja no vull ser més una cmpanya de feina entre d'altres, ja no vull ser més aquella a qui li expliques coses només si coincideixes aquell dia al menjador i si no hi ha ningú cridant i explicant la seva vida en veu alta que no ens interessa.

O em busques...o no em trobaràs. Prou d'estar disponible.

Prou de salvar-la dels seus propis actes i actituds. 

Ara...això em porta un altre cop a un punt tan trist...tant!!