Acurruca't

 D'acord, segons el diccionari la paraula correcte seria arrauleix-te...però a mi no em transmet el mateix concepte.

Qui s'acurruca on? 

Doncs és molt raro, bueno, com tot en aquesta història i segurament només existeix dins la meva ment.

Em passen moltes coses pel cap però aquí tinc ganes d'explicar aquesta.

De vegades, quan hem acabat de dinar, G. repenja el colze al respatller de la meva cadira. Jo m'assec a la meva cadira però el màxim de tirada cap al seu cantó i una mica girada cap a ella mentre em recolzo a la taula. No sé si m'explico. Si de cop ens envasessin al buit i desaparegués l'aire que hi ha entre nosaltres, jo estaria ACURRUCADA en el seu pit i ella m'estaria envoltant amb el seu cos. No ens toquem però...és tan bonic...

No hi ha res que em pugui fer creure que és millor res que això. Vull viure-ho. Vull que siguem el que puguem.  

Avui no ha passat però jo havia acabat de dinar i pensava insistentment: acurruca't, acurruca't. Tan de bo li pogués dir...això sí que em falta...poder dir les coses, manifestar-les, dir-li que l'estimo...

Aquest matí li he agafat les galtes amb una mà...i és que me la volia menjar, li he fet aquesta cara...memuero. 

Després li he deixat una flor (bastant pansida i decrèpita...però bueno) a la seva taquilla. Jo què sé, estic molt diferent de quan li deixava notes. Li deixo la flor i no espero res, deixo que això penetri en el nostre vincle. Perquè de cop ella em regala un llibre de Sant Jordi o m'enganxa una enganxina a la finestra. 

M'ha dit que se li havia acabat la xocolata. Agafo la indirecta, vale, però fins diumenge no en puc anar a comprar, així que aquesta petita il·lusió em durarà 5 dies: des d'avui fins dilluns que li donaré.

Vaig cap a dinar i li omplo el seu got d'aigua o li canvio el ganivet pel que li agrada. M'agrada mimar-la i no em sento imbècil de fer-ho, sento que simplement ens fem la vida més bonica. 

No sé, em sento tranquil·la, tot i que també he de lluitar amb el meu síndrome de que no sé estar "bé". Entro com en PÀNIC de que passarà algo i tot se n'anirà a la merda i veuré que és fals. Síndrome de la impostora, llegia l'altre dia.

Abans he pensat, i m'he sorprès de pensar-ho, que "que bé no haver de patir per perdre-la". Ah, no? Doncs vale, m'alegro que almenys una part del meu cervell pensi això.

Que alguna part del meu cervell treballi en el que ja li vaig dir a la carta que li vaig escriure fa un any i li vaig dir que m'imaginava amb 80 anys anant-la a veure al seu poble. 

L'estimo i la vull a la meva vida. Gairebé porto dos anys no així, però sí que porto dos anys per construir aquest concepte i sento que vaig endavant. No sé cap a on, però endavant.

Jo què sé, ja callo perquè m'entra el pànic.