Deconstrucció

 Ahir vaig anar un concert amb la meva estimadíssima i enyoradíssima Còmplice (es mereix una majúscula) que està feta caldo i no ho suporto i se'm trenca el cor en mil trossos però ens ho vam passar molt bé.

En fi, que estava allà al concert i de cop em va venir al cap totes les vegades que he estat enamorada en va (o sigui...sento com que tota la meva vida) i quan m'ho passava bé sentia que em faltava aquella persona (qui fos, l'enamorada de torn) perquè sentia, pensava, creia que ho havia de fer "tot" amb la parella (o hipotètica o desitjada parella), que ho havíem de compartir tot, que era aquesta  mena de relació que diuen porahí que "et complementa", jo què sé, penseu en el concepte de parella més caspós que pugueu...

I llavors vaig SENTIR que no necessitava ni que G. ni ningú estigués allà amb mi ni que ho compartís. Que allà hi era JO, gaudint del concert amb la MEVA amiga i aquesta vivència era meva i de ningú més. 

Vaig sentir que en una altra dimensió molt diferent de la meva vida hi havia G. i la nostra no-relació (que ara va tan bé i sembla ser que no necessito res més -ni res menys-) i que volia seguir així, amb ella o amb qui sigui, jo vivint la meva vida i després mirant reels que no fan gràcia a la nostra cabana (falsa).

No sé, em vaig sentir molt bé.

Avui li he dit bon dia perquè sí, perquè en tinc ganes i perquè penso seguir-ho fent sempre que em surti (per ara) i li he comprat la xocolata que li agrada. Segons la Còmplice li hauria de comprar "qui toca", o sigui, el seu marit, representa. Però no hi estic d'acord. Ell no és la seva parella sentimental, realment. Jo tampoc, però jo la vull cuidar i fer-li regalets només perquè tingui un bon dia i una vida més bonica i dolça. 

Només necessito estar amb ella bé, en comunicació...com ara...uf.

Intento no pensar en què passarà a l'estiu...mai hagués imaginat realment el que està passant ara. El meu jo d' AQUEST post, estaria flipant en colors si li digués que ara ja no fem com si no passa res, tot i que no passa res i que m'ha regalat un llibre per Sant Jordi, em demana que li compri  xocolata i li agrada que li digui mussolet.

O sigui que no sé què passarà a l'estiu. No descarto dir-li la frase que tinc pensada des de fa temps de "digues que ens veurem encara que sigui mentida" o "anem parlant" o algo així, no em dona la gana de que tot això es perdi pel simple i miserable fet de que ens deixem de veure per obligació cada dia. 

En fi...jo què sé.