No sé per què, ara a explicar una cosa li diuen storytelling...jo pensava que era més sofisticat i resulta que és explicar una cosa que ha passat. Vaja...la nèt·tdota de tota la vida...
Segon vespre a les colònies amb A. Nit poètica.
No l'havia vist a l'hora de sopar i quan vam anar cap al bar de copes tampoc la veia. Li envio un missatge i li dic...on ets? Vaig amb tot. No dissimulo res. No la veig, no sé on és i vull saber-ho.
Al moment la veig arribar.
Jo estava quasi en un racó però entre jo i la paret hi havia un foradet, hi havia altres llocs on seure. Molts; però ve directa cap a mi, esquiva tota la gent sense mirar a ningú més i seu al foradet, entre jo i la paret, al cap d'una estona té les cames sota la meva cadira.
Aquestes situacions m'encenen, tota l'estona a punt de tocar-nos, quasi rossant-nos...
Mentre van sonant poemes d'amor ens anem mirant, hem d'estar en silenci però comentem alguna cosa i riem.
Ens mirem, em giro cap a ella i la miro als ulls molta estona. Molta més estona de la socialment acceptada.
Ens mirem molt, per cap raó aparent deixem de mirar l'escenari i ens mirem als ulls serioses, sense dir res.
Em fa pessigolles a la panxa, he de deixar de mirar-la perquè em ve un somriure tonto i tinc moltes ganes d'acostar-me més i fer-li petons. Però clar, no puc.
En un moment d'aquests, no sé si ha passat alguna cosa que m'he perdut però jo simplement l'estic mirant com fa estona que faig i em diu.
- No m'ho facis això, eh?
- El què? - dic en sèrio perquè no sé a què es refereix.
- Això! - em diu com assenyalant-me a mi. Mirar- me així, entenc que em diu. Però no entenc per què.
- El què?!
I riem...i m'he de girar perquè em ve el somriure tonto i em dec posar vermella i tot.
La cosa queda així...no sé a què es referia. M'agrada pensar que es referia a la meva super mirada seductora...ehem..jejejje. Però no sé, ja dic, potser era algo que em vaig perdre. Tipo: no em facis riure o...jo què sé.
Encara no sé què és el que li feia que no volia que li fes...
Però m'agradaria seguir-li fent...
D'aquí uns dies se'n va de vacances. Vull tornar a estar allà, vull tornar a estar amb ella around...no sé per què a vegades penso en anglès.
Vull tornar a anar a la platja amb tu i cantar-te la cançó i que em responguis: però si hi acabes d'anar.
Sé que estàvem també a la panxa del bou i que no és "la vida real" però allà on som és la vida, no? La vida és ara, hem quedat. Doncs ara et trobo a faltar.
4 comentaris:
A tot se li posa un nom en anglès perquè sembli més important. Lo de storytelling ja fa temps que es diu... aviat canviaran la paraula per una altra. Pregunta clau: us heu enrotllat mai?
Noooooooo no no...no fos cas. Però en aquest cas penso que ja em va bé no posar això en joc. O sigui, que no em queixo de "oh quina mala sort que tinc" sinó que penso que la primera que no volia (tot i que sí...) era jo.
I per què tota aquesta complexitat??
Ah, bona pregunta...perquè una és així de complicada...intentant desxifrar-me...
Publica un comentari a l'entrada