Impotència i triomf

 Li he preguntat a G. com estava, avui.

Li vaig preguntant...

I m'ha dit que molt cansada...que esgotada. I diguéssim que no està fent res...

Mare meva, si a les vacances se sent així...que de fet ja és com es sentia i no era pas pel cansament de treballar...un dia em va dir...vull vacances, bueno no, perquè a les vacances estic igual. I és així. No és qüestió de treballar o fer vacances, és la seva vida que l'esgota. 

Se m'ha absolutament trencat el cor primera perquè no suporto que estigui malament. I segona perquè m'he sentit super impotent, no sabia ni què dir-li que no sonés a retret o a voler-li solucionar la vida...

També em pregunto una mica per què m'ho diu, o sigui, perquè li pregunto, clar però sempre em fa com "la pena". Seria fàcil mentir-me. El fet que m'ho digui a mi em dona com que vol que la cuidi...si no vull fer altra cosa, amor, però no puc. 

Després, però, li he dit una altra cosa més animosa i m'ha contestat contenta i hem tingut una conversa una mica més llarga i d'un tema més agradable...i m'he sentit bé.

Molt bé, cervell meu, per haver pensat una cosa "per animar-la", bueno, segurament no l'he animat però almenys no m'he quedat amb la sensació de lo primer...

Amb l'anècdota de la segona cosa m'ha enviat una foto seva (que tenia a veure amb el tema) i m'he quedat com catatònica, no m'ho esperava i l'he mirat com si no la conegués. M'he sentit molt estranya. Feia bona cara, a la foto. 

Jo només vull que estigui bé i em deixi en pau perquè jo també pugui estar bé. És molt trist però és així. 

No tinc ganes de tornar-la a veure.

Tinc moltes ganes de tornar-la a veure.

I així visc.