Les llàgrimes

 Avui he vist G.

És important perquè està de baixa, no ha començat a la feina. 

Fa 4 dies va morir la seva mare. 

No va voler que jo (ni gairebé ningú) anés al funeral i per això no l'havia vist des que havia passat. 

L'he anat a veure a casa seva i hem estat parlant molta estona, m'ha estat explicant tot com va anar, com es va sentir...és una persona tan bonica i poètica tota ella...que per això em moro de ràbia quan està en modo intentant encaixar com no és com "per quedar bé". Si ja estàs bé com estàs, amor.

Avui ha sigut el primer cop que  m'ha encomanat el plor. Perquè era un plor diferent. Avui hem plorat alhora...per la poesia de la vida i la mort, de la maternitat i de les vivències...

He passat tot el trajecte de tornada plorant (jo sola, ja) però no sé ben bé per què. Perquè m'emociona. Perquè hem estat tan bé, perquè tornava a fer aquella veu de casa seva, de quan ÉS ella.

Però per algo més. 

Plorava (ploro) com una tristesa del passat, com per tot el que en realitat no hem pogut viure, tot i que haguem viscut coses boniques. 

Parlo com si s'hagués acabat algo i no...

Però allà em sentia...no com si volgués ser la seva nòvia sinó com que ja estic bé com estic. Com si fossim una parella de fa 30 anys i estiguéssim bé. Estaríem així.

Però no ho som. 

Per cert, he vist el seu marit. M'ha dit hola així com de passada. 

Perquè si es separa, com diu la meva Còmplice (que avui també l'he vist) que farà...jo ho dubto...serà per anar-se'n amb un altre tio. El seu amant aquell que tenia o té o jo què sé o un altre que trobi. Ho he vist clar. 

S'ha acabat el somni de pensar que potser algun dia sentirà algo romàntic per mi. Sí, som amigues i ens estimem molt però jo ja m'he cansat. 

Però ara he de tornar a començar el cicle de tristesa de pensar que no éeeees i tal i qual ? Ja l'he passat mil cops.

M'he sentit especial però potser com tants d'altres.

Amb la meva amiga (i companya de feina de totes dues) que em renya i que em diu que passi d'ella, que era la seva major hater i que si va començar a no odiar-la és només perquè m'estima a mi sap com jo estimo G. i sempre em deia....ja sé que la defenses i l'estimes molt però...blablabla i jo la seguia defensant i la seguia defensant perquè sé que és una persona preciosa...

Total...que me lio...

Que la meva amiga aquesta fa poc va perdre el pare, també, i ara estaven super unides. Em fa ràbia i molts gelos (tot i que ho entenc però una cosa no treu l'altra) que G. volgués que ella sí que estigués al seu costat i jo no. Però alhora penso...si està al teu costat també és gràcies a mi. I això em reconforta una mica. 

G. em desborda, m'emociona massa, no sé què passa.

La nit que va morir la seva mare jo no podia dormir, vaig somiar amb ella i cap a les 3 em vaig despertar amb MOLT de fred (raro...perquè som a l'estiu i a més  justament havia tancat la finestra perquè sentia soroll). Doncs avui m'ha dit que a aquella hora passava pel meu poble tornant cap a casa seva. 

G. em connecta amb algo molt fort. Segurament és meu, jo què sé...però no ho puc evitar...no sé si durarà per sempre...ni què és sempre...però em passa sempre des del dia que es va girar i estava plorant i jo la vaig abraçar. Com es pot saber el moment exacte en què et vas enamorar d'una persona? D'unes llàgrimes? D'uns ulls...

Ara m'alegro de que estigui de baixa, prefereixo concentrar-me amb la feina sense ella allà. No tinc ganes de que torni. 

Per cert, qui no torna és NC. i avui també l'he vist i és un asco, la trobo molt a faltar, vull que torni. Ella sí. 

G. ho torna tot cinquanta vegades més intens i profund. 

No puc parar de plorar i encara no sé ben bé per què.