Doncs avui la que s'ha enrabiat amb mi ha sigut ella.
Perquè el que m'havia enrabiat a mi (laboral) doncs li he hagut de dir i sabia que no li agradaria i que s'enfadaria i així és com ha passat.
Després m'ha anat fotent pulles tota la resta del dia però tot el rato i davant de tothom. Com en broma però emprenyada, amb la seva mala hòstia corresponent...
Per una banda m'encanta que senti algo intens per mi (ràbia).
Per una altra banda m'encanta haver-li pogut dir algo que sabia que l'enfadaria (podria no haver-ho fet) i sostenir que s'enfadi amb mi.
Al meu jo complaent li he dit: fote't. I m'he sentit molt bé.
I al final he marxat entre rient i enfadades (bueno, ella amb mi). I no em sentia malament.
Ara, torno a dir...que la ràbia aquesta em posa massa...
Ja vaig dir fa temps aquesta frase (que la vaig llegir, vaja): no és el que sento per tu, és el que no sento per ningú més.
És que ja li vaig dir fa 2 anys. Ets tu i només tu. La única que m'encen així.
Bona nit tonta del cul. Li diria això i després me la menjaria.
I ara no tinc ni idea com està ella a casa seva...bueno, sí, estirada al costat del seu maridet, embolicada i abraçant un coixí en comptes de a mi.
I ja vull que sigui dilluns per tornar a veure-la i tocar-la.
I li he tornat a dibuixar un cor (petit) al vidre del cotxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada