L'episodi del dia

 Mare meva quina manera de començar el dilluns...

Li he explicat a G. el meu somni d'aquesta nit (no tenia res a veure amb ella, era un estrés...) i llavors m'ha dit no em parlis de somnis...tu també has somiat? En què??

He somiat amb la meva mare, em diu...i hi havia també una companya nova i llavors li ha dit a la companya aquesta que havia perdut la mare feia poc...i ha començat a plorar. 

La companya li ha dit el mateix que li dic jo sempre...que en parli, que ho tregui...i G. amb lo de sempre: que té por que si ho treu estarà encara pitjor. 

La pobre noia li diu...ja sé que no ens coneixem gaire però si vols parlar...i jo, q era allà abraçant i fent petons a G. li he dit: tu ja tens amb qui parlar, si vols, ja trobaràs el moment. No em referia a mi. Li és igual parlar amb mi com amb una altra. Soc una més del piló. Sí, algú que li fa cas i li fa la gara-gara i com que això li va bé doncs allà em té. Però no estic al TOP de la seva vida. Ja ho sé de sobres però hi ha dies que a més de saber-ho ho noto i llavors em fa malet.

Però a mi el que em fa por és que es quedi encallada per sempre més en aquesta por de "és que si no estaré pitjor" i mai acabi d'estar ni pitjor...ni millor. Tot i que...no és la meva vida. 

Després he parlat amb una altra companya que em fa molt de suport i diu que ella l'enten, que ella és igual i que no vol parlar les coses. I li he dit: però llavors què he de fer? Perquè no sé si consolar-la, si parlar-li més, menys, fer com si res...La confident diu que millor la deixi estar i faci com si res. Ja, això és el que faig sempre però: 

1) No vull fer com tothom perquè penso quina puta gràcia té?

2) No vull fer només el que ella vol. Vull fer el que vull jo, també. Vull fer-me cas. 

3) Com sempre dic, amb lo fàcil que seria per G. mentir-me i no ho fa. Llavors em fa cares, sospira, em diu que bueeeeno. QUÉ QUIERES DE MI??

En fi, com sempre en cas de dubte...millor m'estic calladeta.

Després he anat un altre cop a dir-li fins demà i ha somrigut, m'ha fet la sensació que m'esperava. Li he xiuxiuejat des de la porta i ella m'ho ha tornat. La resta de la gent em mirava raro com dient...què fot? Però m'és igual. Vaig a dir-li adéu a ella i prou i m'és igual i vaig a dir-li lo important que és per mi dir-li fins demà. Veure-la demà, saber que serà allà demà. I jo. 

Avui hauria anat cap a casa seva a fer-li petonets però clar, no puc perquè no som res i què fem amb el seu marit i el seu fill? I vaja, sobretot perquè ella no vol i li és igual. 

Tinc sensació de peli que ja he vist. Estic una mica avorrida. 

Sé que G. no vol desmontar-se, vol aguantar, mantenir el tipus i fer com que tot està bé. Bé per ella és això. Doncs no sé...la respecto, fem, no?