Tranquil·la

 Estic flipant de lo tranquil·la que estic.

Però és que estic TAN contenta.

Ja sé que no soc la primera en pensar aquesta frase (how wonderful life is now you're in the world) però és que el món és molt més bonic quan ella hi és. Com ara. 

Tinc un somriure tonto als llavis tota l'estona, les cançons m'agraden més...i abans que tornés m'adonava que estava sosa i apàtica...però no ho relacionava directament amb això. 

No és només estar amb ella, que sí, bàsicament és la cosa...sinó estar BÉ amb ella.

Veure-la alegre, contenta, parlant-me, mirant-me als ulls, rient! 

Estem tan contentes!! No sé...per mi és clarament estar amb ella, tornar a veure-la cada dia, treballar juntes...Per ella no sé què és. Suposo que tornar a treballar i a la rutina, que ja em deia que ho trobava a faltar...segurament no és directament estar amb mi, sinó amb mi com a part d'un tot. 

I van passant els minuts i les interaccions i noto com em vaig tornant a enamorar d'ella pas a pas, l'anti-idealització, com deia no sé quan...m'agrada moltíssim més la G. real que no pas la que penso o la que m'imagino.

Cada cop que ens mirem als ulls, sento com estrelles celestials...no sé com definir-ho, que he de parar a mitja frase per somriure perquè m'envaeix la felicitat...

Ens continuem acostant molt, els nostres cossos es miren i s'acosten, es criden...com sempre...Avui per dinar he segut al seu costat però a l'altre costat que l'any passat...i notava el seu llenguatge corporal cap a mi, les mans dirigides cap a mi, les cadires apropant-se misteriosament...ens cridem. Com adoro viure el que ÉS. O el que jo sento que és i sempre he sentit. 

Per això, com deia al principi del post, no entenc com puc estar tan tranquil·la i concentrar-me en la feina i en el que li estic dient...

En fi...deixeu-me gaudir d'aquesta felicitat perquè és que no necessito res més.