Pau

Des de l'últim post ja vam fer les paus. 

Vaig deixar d'enviar-li missatges perquè estava cansada de les seves respostes d'Alexa (predeterminades) i el pròxim dia que va venir em va dir que (jo) estava desapareguda en combat...quina barra...

Les DUES abraçades seguides que ens vam fer (amb una no n'hi ha prou) ja ens van fer fer les paus, en realitat.

T'he trobat a faltar (ens dèiem); em fas falta (deia ella); necessito que em valoris (jo). I tot amb llenguatge corporal...cada vegada en soc més fan. 

Però tot i així després li vaig enviar un missatge i li vaig preguntar que quan està en aquest modo respostes amb frases curtes (xat GPT) què necessita. Que jo no sabia si li molestava o si estava pensant que calli ja la tia aquesta...i em va dir que no pensava això i que de vegades està més xerraire i altres no tant, que ja ho hauria de saber, que no la vaig conèixer ahir. 

I sembla que algo es va desbloquejar per les dues parts. Després vam seguir parlant i no cada dia però hem seguit parlant amb normalitat i amb frases normals. 

Després d'aquest episodi, avui ha tornat.

Ha tornat!

No sabia que es podia experimentar la pau de manera tan intensa. Tot estava al seu lloc. Tot era perfecte; el nostre espai, la nostra complicitat de sempre, la confiança, l'amor...Tot perfecte.

He sentit tanta pau i tanta calma d'estar amb ella...però gens d'esverament ni vergonya ni incomoditat ni nervis ni por ni res...només pau, calma, perfecció. Se'm curen tots els mals sense diagnosticar...

Poder estar per ella, que confii en mi, estar juntes en un dia com avui (una mica estressant, amb alarmes d'emergència per pluges...) i que ens diguem si hem arribat bé. 

Ara mateix no necessito res més a part de no perdre això. 

Viure amb tu la vida, amor. Com vulguem. Com puguem. Viure la vida. Així. 

I que demà tornarà!

Avui G. estava nerviosa, vulnerable, tova, autèntica. Aquesta és la G. que estimo i amb qui vull estar sempre. 

I aquesta és la jo que soc i que vull ser al seu costat. 

Diran que és dependència emocional que necessiti estar bé amb ella per  poder continuar amb la meva vida però jo no ho veig així. Almenys ara no. 

Veig que senzillament és que VULL estar amb ella. Això no és dependre, és voler; és estimar.

(avui és del dia del punt i coma, veig, també). 

No es pot comparar amb res més, amb ningú més.

Avui erem ella i jo. 100%. Ella i jo com som. El que som. I no hi vull renunciar. És lo que m'emprenya, quan no podem ser així. 

Només vull estar amb ella, estar al seu costat. No té res d'especial. 

Senzillament que al "no ser res", aquesta manca de "compromís", no sé com dir-ho, no m'agrada aquesta paraula perquè em fa pensar en obligacions i coses incòmodes. Però com que no podem fer cap pacte, cap acord perquè no som res...això em crea inseguretat. Visca les relacions que van més enllà de La Relació monògama, de La Parella. Jo vull viure així. 

Aquests dies enrere, tres persones (entre les quals ella) m'han dit de diferents maneres que ara ja...aquesta és la relació que tenim. I això és el que jo dic...que per molt que no ens n'anem al llit ni ens mengem la boca...tenim una relació. 

En fi...quin dia més bonic...