Conversa

 He de tenir una conversa incòmoda i de mal rotllo amb G. referent a la feina. Per sort no he d'estar jo sola, sinó que és la directora qui ho diu però em fa molta por.

O sigui, és d'aquell tipus de por que

1) No puc evitar perquè no hi ha per on passar.

2) En realitat ja em va bé perquè son coses que he de travessar. O sigui, no vull no fer-ho (tot i que ho he intentat...no ha colat). 

Ara, estic cagadíssima.

Tinc por que s'enfadi (tot i que siguin coses de feina, és d'implicació personal, la conversa), que m'ho faci pagar, que ens distancii, que es tanqui encara més...

Però en realitat el que em fa més por de tot sabeu què és? Que no canvii res. 

Això és el que em fa més por d'aquesta conversa i de tot en general...així que...vaja, com ja faig, però penso posar tota la carn a la graella. Si ha de saltar tot pels aires que salti, però jo no em quedo aquí, en aquest encotillament. Si s'hi vol quedar ella vale,  però jo surto. 

Vull que s'enfadi, que m'insulti, que em pegui, que patalegi, que em retiri la paraula i que em miri amb odi...però no suportaré quan tot es quedi igual (que és el que passarà) però fins i tot encara més fred que ara si és que això és possible. 

Després de la setmana passada d'esverament, aquesta setmana està molt freda. Bé, i jo a sobre que estic afònica...

Però no puc parar, és una constant, no puc parar de notar la nostra connexió física. No puc parar de sentir com els nostres cossos s'atrauen literalment. Em fa fins i tot mal. 

Estat, un altre cop, de "abraça'm i calla". Fes-me un petó i calla. Fem l'amor i calla. No en parlem. Però fem-ho. 

Quan es gira d'esquena a mi (ahir) i es comença a pentinar, a passar els dits per entre els cabells o a enrollar-se'n un al dit. I sembla que em tira purpurina. És que no puc parar de mirar-la, m'és igual qui em vegi. Em sento com si m'està fent un sortilegi, com si fos una serp encantadora d'aquestes de les pel·lícules...ploraria i tot. 

Quan volia agafar un plat i l'he abraçat per darrere, i he sentit l'olor de la seva caputxa...Què és aquest sentiment? D'on ve? Per què està aquí encara? No em quadra amb res de la realitat ni amb el moment que estem vivint. Només que no puc parar de desitjar abraçar-la. I ella allà...tota Frozen...

Quan ha anat a deixar el plat i ha tornat a la cadira del meu costat i ha arrepenjat el colze a la meva...M'és igual el que passi, només vull que ens abracem. 

I com li he dit a la ex-directora...pega'm. Pega'm un calbot...perquè malgrat TOT...quan la veig em poso contenta.