Decisions

 Vam continuar parlant.

Li vaig dir que gràcies per dir-m'ho. 

I em va dir que és que és això: que si estava malament amb ella li havia de dir a ella...sí, clar, ara va de comunicativa...si el problema és que sento que no puc parlar amb tu, com vols que parli amb tu?

I que altra gent em podia donar consells equivocats. No sé...

Li vaig dir molt ben dit que  si em sentia incomunicada se'm feia molt difícil  parlar amb ella i que per això dels consells...que jo faig el que jo crec (i puc).

Després de parlar moltíssim amb les meves amigues estimadíssimes salvavides...i no seguir els seus consells sinó pensar jo per mi mateixa....

Vaig redactar un protocol per subsistir aquesta setmana. Per mi mateixa. 

En realitat ja ho he fet, ja he estat en aquest modo, el que passa és que ella no ho ha respectat.

Sense anar més lluny, al principi del tercer trimestre del curs passat...el que vull dir és que no fa tant...vaig arribar en aquest modo. Que va ser quan gairebé va embogir anant darrere meu...i em cridava d'una punta a l'alta que què em passava i fins i tot li vaig dir no, és que què et passa A TU? No sé exactament com em va fer sortir del protocol però va ser quan al final em va regalar un llibre per Sant Jordi...i al cap de res ja estava passant un altre cop de mi com de la merda...

No, prou. S'ha acabat. No penso tornar a passar per aquí.

Jo vaig en pack, jo soc així i no pot triar això sí això no: ara estigues al meu costat, ara no. Però estigue-hi així i aixà no. 

No.

O tot o res.

Això no havia estat mai en disposició de pensar-ho.

Jo soc tot això. No menys.

Si no li agrado que no em vingui a demanar res. 

Em moro de pena.

Però ja ho he fet i he estat bé: estar allà amb ella sense fer-li cas. Esquivant-la i sense que m'importi el que fa o deixa de fer.

Si s'acosta...puc dir el que  m'agradaria fer però no què faré perquè després reconec que té una capacitat infinita de donar-me la volta. Que amb qualsevol cosa em cauen les calces a terra...

Però si s'acosta m'agradaria dir-li que què vol. Simplement això. Què vols? Què vols de mi? Tot i que molt probablement no em contestaria. Jo què sé, mai li he preguntat.

No pot ser que quan decideixo allunyar-me d'ella li entrin unes ganes irrefrenables de compartir la seva vida amb mi i quan estic allà passi de mi i ni em miri a la cara. Que no, home, ja prou. 

O tot o res. I no em refereixo a que siguem nòvies ni res, eh? Ni amants...

Simplement que jo soc com soc i estic com estic.

No em pots anar activant i desactivant com a tu et convingui. 

Ara fes-me cas. Ara no me'n facis. Ara preocupa't per mi. Ara no te'n preocupis. Ara escolta'm. Ara no em preguntis.

Soc

Un

Pack

O tot o res.

D'altra banda aquesta setmana he redactat per a les companyes de feina que saben de què va la història un altre protocol.

Entre moltes altres coses que tenen a veure amb mi, els he demanat que no odiin G. (a mi em passa, odio a qui fa mal als meus amics...) i que la cuidin. Que si volen fer algo per mi, facin això. 

Avui hem sobreviscut en el modo "tu allà i jo aquí". Però també s'ha de dir que no m'he quedat a dinar per coses logístiques.

Quan he sortit de la feina no sé si ella era al seu cotxe perquè li estaven arreglant una cosa. No he mirat. He fet veure que no ho veia. 

Tinc tot el protocol redactat però no cal perquè ja ho he fet, només m'he de tornar a posar en el mood. És fàcil. Trist però fàcil. 

Només espero que ella em deixi.

I els guionistes també perquè avui ens hem vist a l'autopista però és que hem circulat en paral·lel i ens hem mirat als ulls i tot amb mig somriure. Ha sigut la màxima comunicació que hem tingut. 

Va.

Només queden 4 dies més amb dinar d'empresa i amic invisble inclòs...Uf.

Confio en les meves amigues de la feina per sostenir-me. I en les amigues de fora per parlar i entendre'm i ajudar-me a pensar i desbloquejar pantalles noves. 

Com aquesta de "o tot o res". Pantalla desbloquejada.