El galimaties

 Doncs crec que l'obra de teatre de ser taaaaaan amiga de la seva suuuuuuper amiga (mentida) és dedicadíssim (a mi, clar).

És com per demostrar que la seva amiga NO SOC JO sinó l'altra. Per demostrar-s'ho a si mateixa, a l'amiga i a la resta de gent. I sobretot a mi, clar.

I no m'agrada.

Però clar, com que tampoc ho sé segur.

És que no em crec res. Vaig parlar amb una de la feina amb qui no havia parlat de G. però ho sabia perquè dissimulo fatal i sense jo haver dit res em va dir que aquesta "amistat" era molt rara, que era tot molt fals. Gràaaaaacies! I a aquesta persona li importen una merda G. i l'altra, o sigui, que sense ni parar-hi atenció, ja es veu la falsedat. 

No ho suporto.

La meva teoria és que G. no s'atreveix a estimar-me com m'estima. I no estic dient que estigui enamorada de mi en secret.

Realment (ara) penso que ella no vol ser la meva amant però sí que m'estima i també sent que som especials l'una per l'altra.

Que vol ser "amants platòniques", el terme que m'he inventat per ella. 

Però no s'atreveix i no sap pensar-ho.

Bueno, és la meva sensació.

Per això tot es torna tan raro i forçat.

Si simplement passés de mi, això s'apagaria i punt.

Soc gilipolles però no tant. 

No em vol dir res perquè no m'ho porti al meu terreny...clar, perquè hi pertany, amiga. Per això no m'ho diu. Però no vol dir que no ho senti. Si no, no hi hauria res a "no dir-me".

Avui tampoc li he dit res perquè és que no en tinc ganes.

M'estic molant bastant. 

Em va dir que dilluns anava a la fisio respiratòria. Ja li preguntaré què li ha dit i continuarem parlant de malalties com dues àvies. 

Tot i que jo li estic preguntant en plan...preocupant-me per la seva salut en sèrio i ella aprofita per explicar-me la seva vida i tots els seus sentiments. 

Però si li pregunto i li dic que m'expliqui...llavors no. Llavors que calli.

Molt béeeeeee.