Malaltona

 Ahir no li vaig dir res.

Bien por mi.

I pensava preguntar-li avui i demanar-li si necessitava res...ehem, com que sabia que em diria que no...

Ho he fet a mig matí, així, modo frozen.

Semblàvem dos avis enfadats: Bon dia, com et trobes. Bon  dia, soc al CAP perquè no puc respirar.

I clar...després li he preguntat què li havien dit i llavors he pogut parlar amb G. 

Amb la G. real. 

La que estimo, la que busco quan em trobo amb una paret de fredor i mals tractes...la que trobo a faltar.

M'ha explicat que no podia respirar, que té asma i que no li donaven res que li servís i que estava enfadada, agobiada i espantada. Però ho superaré, oi? Em deia...

Què m'ha de dir: soc asmàtica. 

Jo he anat contestant en modo bastant frozen, sense ser borde però no sent com jo soc ni com em surt ser amb ella i ella anava dient i dient i dient...

Després m'ha preguntat per la feina i li he dit super curt, també (no tinc ganes d'explicar-li res) i llavors m'ha dit

Saps què? Que trobava molt a faltar la mare "perquè em cuidi". És que no em pot bullir més el cor. 

Ha dit que el seu germà l'ajuda perquè clar...el seu marit és un moble, es veu. 

Jo vull cuidar-la jo. Però no vull. I no vol. Esclar. Però la diferència és que jo no vull si no és des d'un altre punt.

Seguirà de baixa, diu que es vol recuperar bé...

No sé.

He estat contenta que m'ho expliqués tot i que em queda una mica la sensació de que li hauria explicat "el mateix" a qualsevol que li hagués preguntat. Bueno, qualsevol no, però ja m'enteneu...

M'agrada quan ens relacionem així. Però no m'agrada que sigui només quan està "malament". Perquè després també ho està però fa veure que no...jo què sé...que m'embolico.

Tinc com noves teories sobre les coses que passen a la feina...però ja faré un altre post. A més ara no ho vull dir perquè dins el meu cap encara és bastant galimaties (m'agrada molt aquesta paraula).