Subtileses i dedicatòries

 Estem tristament força bé i tranquil·les sense fer-nos cas, diguéssim...aparentment, esclar. 

Perquè sempre hi ha d'haver aquestes subtileses i aquests subterfugis que HAIG DE PERCEBRE, prou que ho sap...

Jo no deixo anar del tot, clar que no, com puc veure-la allà i no dir-li res? No preguntar-li com li va, no mirar-la als ulls, no explicar-li alguna cosa (superficial, clar...tipo que m'he canviat el mòbil, jo què sé...). Tot i que em poso tristíssima de no voler explicar-li les meves coses reals perquè ja no puc perquè ja estem massa lluny...

Però ella tampoc deixa anar del tot! Tot i que crec que s'està retenint, vull pensar que per respectar la meva decisió...o per confirmar-se a si mateixa que llavors vaig jo...No sé.

Però després que a la conversa telefònica em confirmés tot el que jo pensava ara ja sé que tinc raó tot el rato i simplement em pregunto a què respon tot plegat. Por? Jo què sé.

Ara ja no seiem al costat per dinar perquè a sobre cada dia ens canviem de lloc i per mi és un ESTRÉS que em moro. 

Avui ella ha segut en un lloc i jo estava dreta. M'he posat aigua i m'he posat a parlar amb una que estava a l'altra banda de la taula i m'he assegut...com mentre bevia aigua...al costat de G. 

Val, reconec que també he pensat...escolta, si un dia seiem al costat tampoc passa res...De fet també reconec que procuro seure davant seu però no ben bé...com per poder-la veure bé però no estar davant.

Ho faig per mi (per veure-la) i per ella (per no estar tan arran com per incomodar-la). 

Total, que en el moment que sec mentre parlava d'una TONTERIA amb la del davant, G. salta i li diu a la seva super amiguíssima llum de la seva vida: Tu on t'asseus?? Allà lluny o aquí on estic jo?

Mmmmmm...hola?? Cal aquest comentari en aquest moment??

No tinc cap dubte, com deia, que era dedicat a mi. 

I després encara ha fet un altre comentari sobre ella i jo...aviam...G., carinyo, aclareix-te. Vale que ens diem igual, però la història no és la mateixa, crec jo. 

Avui hem estat com molt normals, tot i que només ens hem vist a l'hora de dinar. 

Massa...perquè ahir ho pensava: avui ja som dimecres...la setmana es va enfilant i sempre acabem els divendres aquí dalt. 

Massa normals...perquè si estem normal tornarem a acabar igual. 

Sempre passa...el relax ens apropa. 

I després no sé què cony ens allunya.

També us dic que si tornem a estar "bé" i torno a notar que de cop passa de mi li diré que què passa. Per això vull estar atenta a no "portar-ho al meu terreny", com ella diu. I, també com deia, no descarto dir-li "que per AIXÒ - el que sigui, inserti aquí el seu apropament emocional corresponent- no em pensaré que som nòvies". 

Potser aquesta frase desbloquejaria alguna cosa. 

És com si no volgués reconèixer que tenim un vincle especial.

I el tenim, carinyo, per molt que et foti. 

I que em foti a mi també, en alguns moments. 

És inevitable, és així. 

Per molt que ens hi posem de cul.

Avui també pensava...podria viure amb els 2 minuts de conversa que hem tingut en què m'ha explicat què feia aquesta tarda i com se sentia (res, que estava cansada només de pensar que arribaria tan tard a casa). 

Si és que son coses normals de cada dia, aquestes coses com "de casa" que m'agraden tant i que vull saber d'ella. 

La part de que jo no li puc explicar res (per no alterar-la...jo què sé) de les meves mogudes emocionals i interiors i sé que així no puc viure...no sé com gestionar-la.

Però el que deia al paràgraf anterior és el que em dona pau com per seguir amb la meva vida i buscar el que necessito per una altra banda, no en ella. 

No sé si m'explico.