I si fos veritat?

 Noooo,no no...no la història d'amor amb G., no...

Aviam, ser és veritat però no com jo la sento...

Com que ara hem d'estar així, soses i evitar-nos doncs em distrec analitzant i pensant coses.

Bueno, sempre ho faig, però en ocasions estic distreta amb el que passa...però ara no. Ara estic trista amb el que passa.

Perquè veig lo bé que podríem estar (semblo la meva ex, parlant...quin drama) i G. em fa riure amb el seu humor que adoro...i penso que potser ara sí que estarà bé, així, sense mi. Sense que li destorbi la seva pau.

Però al títol del post.

Crec que el trimestre passat es va rallar quan jo i la meva confessora vam parlar en veu alta d'A. davant seu, es va emprenyar com em passa a mi quan va notar la dedicatòria de la conversa.

I sé que es ralla perquè parlo d'ella amb altres persones. Però no em sento culpable perquè jo tinc dret a parlar amb qui vulgui, és la meva vida. 

Però qüestió...que he pensat...i si fos veritat i jo ara vaig i lligo amb A.?? Vale que se m'ha anat el crush i no crec que passi. Per cert, que hem quedat a casa meva per veure una peli un dia. S'anti-crush.

O si fos veritat i em lligo la lesbiana de la feina (per cert, que està de baixa i la trobo a faltar molt i parlem molt).

Què passa, que hauria de dissimular o què? Que no puc parlar en veu alta dels meus ligues?? G. es sentiria ofesa? S'enfadaria amb mi?

En fi...aquestes preguntes tampoc tenen cap sentit.

Estic molt trista...però penso que si G. em respecta i em deixa suficient temps perquè assimili que NO M'ESTIMA potser al final ho assumiré. 

Però que igual amb una vegada n'hi hauria hagut d'haver prou (collons, quina frase tan enrevessada). 

La tinc allà davant i la trobo a faltar.

Però almenys ara també és el que jo faig i almenys li he di per què i almenys li he demanat que ho respecti i...jo què sé...almenys encara és més trist que mai. 

Ella només vol que no passin coses perquè no se li trenqui la seva pau i jo només vull que passin coses perquè així ens puguem sentir a prop una altra vegada. 

Ella no vol perdre el control i jo vull que el perdi i perdre'l jo també. 

Som incompatibles.  

Jo ja vull que sigui demà per tornar-la a veure. I em vindrà la tristesa dels divendres...però bueno.

Com seeeeeeempre, em reconforta pensar que el  buit que em deixa es podrà omplir d'altres coses i persones. De fet m'agrada bastant la meva vida, així en general però no la puc compartir amb qui jo vull. I això ho fa tot tan trist...

La meva boniqueta que avui feia cara de cansada i anava una mica escabellada (com a mi m'agrada) i té aquella mirada tan dolça...i aquell humor que em fa riure des de molt endins...

I com més em vull allunyar d'ella més la idealitzo, suposo. Però precisament puc allunyar-me (bueno, amb prou feines...) perquè sé quins defectes té i sé quines coses fa que em fan mal i sé què és el que no m'agrada d'ella. 

Si ella volgués...penso que es podrien compaginar...però està clar que no vol. Està clar. I que continuï així...per moltíssim trist que em sembli.