No et vull veure

 No et vull veure.

No vull despertar del somni, no vull baixar.

No vull tornar a la realitat ni veure el teu fantasma que ja no em mira amb els teus ulls ni em parla amb la teva veu de casa.

Menys mal que demà no em quedo a dinar, potser així dura una miqueta més la felicitat...un dia més, va.

És que tancaria els ulls cada cop que em creui amb tu i em taparia les orelles dient "lalalalalala" perquè res trenqui la PAU, sí, per mi la pau és això, ets tu...la pau que sento ara quan penso en tu.

No vull que tu mateixa me la tornis a espatllar contestant-me seca i distant i no dient-me res. 

Divendres ho dèiem, te'n recordes? Quan vam tornar: i ara hem de tornar aquí com cada dia? Quin avorriment.

I tu deies ja...mentre feies bromes per allargar encara més l'estona de riure. I tornaves al meu costat tot i que ja no calia.

I vas marxar donant-me les gràcies una altra vegada. Gràcies, gràcies per tot!

I sé que estaves bé, que eres feliç també i segurament no era a causa meva però m'és igual, jo era allà i ho volies compartir amb mi. 

I t'importava. 

I em cridaves pel cognom,, cosa que no suporto i que només li he permès fer a la meva estimadíssima i adorada profe de dansa que tenia...i a tu, clar. Tu em pots dir pel cognom...com si em vols dir cul d'olla...mentre ho facis amb complicitat. 

No et suporto allà davant meu i sense mi.

Segurament és molt cruel, molt egocèntric i molt narcisista, jo què sé, però és com em sento.

No.

No vull veure't.

Deixa'm estar, només vull recordar-te i somiar amb tu com si t'haguessis mort...jo què sé.