Estranya normalitat II

 Es veu que ara la moda és sentir-se rara.

Perquè no paro de sentir-me rara.

Suposo que és millor això que sentir-me com sempre...serà que estic avançant...tot i que no sé gaire bé cap a on...

Avui, esclar, ens hem tornat a veure.

Ens hem fet una abraçada i un gran somriure perquè..aviam...ens estimem.

Hem estat bé, durant el matí, normal.

Però sento com si estem TALLADES...hola? Com quan era petita i  tenia les amigues de l'estiu i d'un estiu a l'altre teníem vergonya i és com que el primer dia no sabíem què dir.

Em notava rara jo i la notava rara a ella però no sé en quin sentit. Sí, una mica com al meu somni, com pocatraces...com si estem posseïdes per l'emoció de tornar-nos a veure. Bueno, o potser només jo... Però a ella també l'he notat com freda, com endurida, quan vam acabar el trimestre estava tova...

Em sento rara perquè no puc fer el que vull, el que em surt, el que sento. Que hauria sigut preguntar-li ahir, com havia anat la tornada, com li havia anat allà. 

Perquè hem de fer com que som una qualsevol més del piló i no és així i no ho suporto. 

I no és que les altres amb qui tinc relació siguin una qualsevol tampoc.

No sé. Que em sento molt rara, ho he dit?

No puc actuar com em sento i això m'estressa. I el pitjor és que sento que ella tampoc actua com se sent però això no ho puc demostrar.

Tot i que avui li explicat a la Confessora una cosa que vaig pensar l'altre dia. 

Recordeu l'any passat quan G. em volia recuperar i S'ACURRUCAVA a la meva cadira? No, no era així perquè era a distància i simbòlic però per mi era així. Posava el colze al respatller de la meva cadira cada dia quan acabàvem de dinar i jo em girava una mica cap a ella i pensava que si ens envasessin al buit estaríem acurrucades. 

Doncs ara que ja no seiem al costat ("gràcies" a la directora...no sé què en treu de que no seguem al costat...em fa una mica de ràbia perquè penso...et reporta algun benefici? I a mi? No. Només distància, angoixa i estrés.) mai arrepenja el colze a la cadira del costat. Alguuuuna vegada però molt puntualment. A l'hora de dinar mai. 

I el curs passat ho feia cada dia, i ho va començar a fer en una de les seves fases de voler-me recuperar. 

Així que de CASUAL no en tenia res. HO VEIEU?

Després em diu una altra col·lega de la feina que si noséquè (ja no recordo de quina anècdota parlàvem) era casualitat. Que ja no em crec les casualitats d'aquesta història. 

Avui, en aquesta estranya normalitat, trobava a faltar la màgia i el simbolisme. Però el pitjor és que això ve de mi, ho trobo a faltar de mi mateixa. De la història. Dels guionistes. D'ella quan em vol recuperar. És...sí...és com si tot està massa al seu lloc. Perquè aquest lloc no m'agrada. No és el que vull, esclar. 

Però és lo màxim al que puc aspirar.

M'agrada però em fa tristesa. 

I alhora em deixa un buit que em dona la possibilitat d'omplir amb altres coses, altres persones...amb TOLOKÉ me queda por vivir.

Diumenge que ve cantem juntes amb A. I ahir em va preguntar una cosa logística, diguéssim, i em diu, no diguis res i diu....m'encanta tenir secrets amb tu. 

Mmmm...em vaig posar una mica vermella...ehem. Dic jo...que bonic...Tinc moltes ganes d'abraçar-la, també.