He vist un cartell d'un concert que fan al poble de G.
A ella també li agrada aquest cantant.
Li diré que vingui amb mi.
(spoiler: segur que no vindrà).
Hi he somiat (que li deia).
I en el somni, era molt natural dir-li, com serà a la vida real, però jo em sentia TAN pocatraça! No trobava el moment, li deia i no em sentia, buscava el cartell al mòbil i no el trobava, tenia els dits com potes d'elefant...
I això que en el somni estàvem com en super confiança.
Estàvem com fent un descans de la feina i hi havíem de tornar però passant com per una mena de sala d'espera d'hospital...
I ella m'esperava i m'esperava jo pensant...que no se'n va?
I a mig camí em deia que li feia mal l'esquena i que es volia repenjar a un taulell...però era com més per mandra que per mal. I jo l'acompanyava i ens donàvem les mans i jo volia estar sempre així.
Però no canviava res, eh? No pensava...ara ens liarem, ni ara som nòvies ni res...la situació era exactament la mateixa que és però això hi entrava, com hi entren tantes coses.
Com hi entra el somriure d'enamorada quan li dic que m'encanta.
Com hi entra que li faci una carícia a la galta quan està tova.
Com hi entren tantes mostres de carinyo...que si tu vols...també tinc amb altres persones però no és el mateix.
I la cosa és...serà que només li faig jo? Doncs potser sí però és com ens relacionem. Ella s'acosta i jo actuo. Jo m'apropo i ella es queda. És així. I així és com m'agrada.
Està de viatge amb la família...no deu haver vist l'amant...jo què sé, m'és igual...ahir li vaig enviar missatges i em va explicar una mica com anava (res, una frase...) i em sentia com en el post anterior: el que vull és.
Ja falta menys per veure'ns, amor.
La setmana que ve és Sant Jordi i un altre cop he de fer un exercici de repressió perquè li vull regalar una rosa de xuxe, li vull deixar a la taquilla però no ho faré perquè no som res, tot i que ella l'any passat em va regalar un llibre. No importa quin, un que sabia que jo volia.
És el dia de dir-li que l'estimo. I és el dia que no ho puc fer perquè és extraoficial. És mig secret.
Almenys aquell dia estaré amb ella, com l'any passat i la podré mirar i estar enamorada en pau. Això és el que m'importa.
2 comentaris:
Em recorda molt aquesta història a una que vaig tenir. Vaig comprar entrades per un concert i després em va dir que no.
Mai vam sortir juentes ni ser parella ni res.
13 anys després, em va dir que sí i fins i tot em vaig quedar a dormir a casa seva.
I en una altra història, jo sí que li vaig deixar una rosa de xuxe a la taquilla i un llibre. A la merda tot! Amb aquesta sí que em vaig liar.
Ja...jo amb ella ja he gastat tots els cartutxos. Li he regalat bombons, li he deixat flors al cotxe, li he escrit cartes d'amor i notetes que li deixava pels racons; li he dibuixat cors al parabrisa, he publicat una infinitat d'storys amb indirectes i fins i tot li he dit directament no sé quantes vegades que l'estimo.
Ara ja estic en una altra fase. Si vull anar al concert amb ella és "com a amiga" o com al que coi siguem quan estem juntes. Però simplement per trobar un altre espai i sortir de la feina i de la panxa del bou, algunes vegades ja ho hem fet però...és la meva única aspiració.
Publica un comentari a l'entrada