Confiança

 Avui també he sortit en aquest estat de "drogada" i només hem estat diguéssim que NORMAL.

Però em dono la raó a mi mateixa quan dic que només vull això, estar normal, bé, com estem, com som, com ens relacionem...sense estar-nos reprimint i sense coses estranyes.

Em sento com amb molta confiança. En ella, en mi, en la nostra complicitat.

Ahir parlàvem l'amiga xupi-guai (que ara està com super bé amb mi, des que li vaig explicar tot el que m'havia passat per Nadal), G. i jo de QUAN marxaran, perquè totes dues estan pendents que la seva plaça salti; G. ja havia de saltar fa dos anys...i encara és aquí i previsiblement comencen, almenys, el curs que ve. 

No puc ni pensar en que se'n vagi i menys ara que estem tan bé. No puc pensar en no veure-la. La meva vida sexual és mirar-la, que les nostres jaquetes s'abracin al penjador del costat (ja queda poc de portar jaqueta...), tocar-li el braç per dir-li lo blanca que està,  fer-li un petó a la galta pel seu sant i donar-li la mà quan fa 4 dies que no ens veiem. 

4

I quan no ens veiem? Quan faci mesos que no ens veiem? Quan no quedem mai perquè la vida ens estarà atropellant? Quan no sàpiga res del seu dia a dia?

Però alhora, em neix com una confiança en el nostre vincle i sento que perdurarà. M'imagino dient-li bon dia, m'imagino explicant-li coses i preguntant-li. I m'imagino aquesta "relació" enviant-nos missatges...

Avui he parlat, a arrel d'aquesta conversa de quan marxin, amb la meva Còmplice, que va marxar ja fa gairebé dos anys i m'ha fet plorar una altra vegada parlant del vincle tan fort que té encara amb nosaltres i que és molt important la gent amb qui treballes. Ella allà on és ara està avorrida com una ostra i el vincle no és el mateix que amb nosaltres. 

El vincle que jo tinc amb G. No sé, és que no el sé explicar...a part de que SÍ sigui tan bonic, és que l'hem construït totes dues a base de no deixar-nos anar, a base de dir-nos què necessitem, a base d'estimar-nos. L'amiga que em renya, la que em deia que no era bonic perquè no era el que jo volia...em diu que faig molta cara de pava i em mira com girant els ulls (amb carinyo) i em segueixo preguntant....no veieu la reciprocitat? Encara que sigui diferent? No veieu que G. també ho vol? Que es produeix?

És que joder, això és l'amor!

Val, ja sé que "no som res" però és que...jo què sé.

Avui ens hem tornat a quedar soles al pati i s'ha tornat a produir la màgia de perdre la noció del temps, estàvem com en un entorn idíl·lic, tot era com en un somni. Jo he anat i ella ha demanat a les altres companyes que marxessin primer a esmorzar. Segur que no era per quedar-se amb mi però així ha estat. 

Jo la mirava, tot era verd i amorós al nostre voltant i anàvem xerrant i estant en silenci. 

M'ha dit que els cors de xuxe que li vaig regalar se'ls va menjar el seu fill, que li encanten,  i m'ha semblat super bonic. Que tornés a treure el tema, que se'ls mengés ell (amb ell te les deixo compartir, li he dit) i no puc evitar sentir que TOTES DUES volem més i volem això per sempre a la nostra vida, no ho puc evitar. No sé per què ho penso, segurament m'ho invento perquè és el que voldria i ja està.

Després he tornat a seure al seu costat per dinar i hem tornat a parlar de la seva pell blanca i del "moreno paleta" i parlàvem entre totes i sentia la nostra intimitat al mig de la conversa "de totes". 

Ja no sentia allò de ser "qualsevol", potser ella també ho va notar i ho hem revertit. No sé. Segurament no però en el meu deliri és així. 

Potser la vida no és més que el nostre deliri col·lectiu...

Només vull gaudir de la seva companyia. Ara que és aquí. Ara que estem juntes. Ara que podem.

Em sembla una bonica manera d'afrontar el canvi, la pèrdua inevitable de les bones coses de la vida. 

Estic tranquil·la.

Estic enamorada. 

I vull estar així.