G...

 Ahir G. anava de bòlid: va arribar tard, va marxar abans, estava super cansada i de mal humor. 

I jo estava com tan tranquil·la. 

Sentia molt fortament que res anava amb mi. 

A la tarda li vaig preguntar que si tot bé (tant anar i venir...). I em va contestar "hola! Sí". 

Pot semblar una resposta seca però l'hola amb admiració em va donar el caliu que necessitava. I el sí...doncs perfecte que tot estigui en ordre. 

Avui era el seu sant. 

Si teniu intríngulis ja podeu saber el nom de la inicial, tot i que sempre continuarà sent G. 

I li he deixat a la taquilla una bosseta amb xuxes (nubes i cors) i una noteta com les que li deixava fa...buf...fa moltíssim temps...desitjant-li bon dia de sant. 

A mig matí estàvem juntes i ha dit "vaig a posar-me màniga curta" i he pensat...ara ho trobarà (primer no sabia si deixar-li quan jo marxés però al final li he deixat al matí, aviam quan ho trobava) però -jo- estava molt tranquil·la, m'he quedat parlant amb una altra companya i no estava nerviosa. Ha tornat somrient...nubes, nubes! M'ha dit amb un somriure gràcies, m'ha dit. Felicitats li he dit amb un mega somriure i l'he abraçat i li he fet un petó (a la galta, clar..., aix...), clar no l'havia felicitat per preservar la sorpresa. M'ha agradat que m'ho pogués agrair allà al mig, diguéssim però alhora ha sigut un moment molt íntim, després tampoc ha dit res més, no hi ha fet més referència. 

Li he dit nosèquèputes que no les compartís, que eren totes per ella i ens hem parlat amb la nostra veu de "mimitos" que, segurament per ella no, però per mi és com la veu de follar. D'amant com de bebé, sabeu què vull dir?

Després s'ha posat al meu costat per dinar i ens sentia molt properes, sentia l'escalfor del seu cos, tot i que tampoc estàvem tan a prop i ens miràvem als ulls quan parlàvem. 

I he sortit de la feina DROGADA. Si és que no té un altre nom. En un estat alterat de la consciència. No consumeixo drogues il·legals però diu que fan això, no?

El món em semblava preciós. No estava esverada, estava tranquil·la però tot em semblava plàcid i bonic. El mundo me parece más amable, más humano, menos raro (la cançó de torn).

Soc addicta a ella. I pensava...hi ha res que em faci sentir igual? O sigui, hi ha moltíssimes coses de la meva vida que m'encanten i en general estic bé i contenta però això? AIXÒ? Aquest estat? 

Potser m'ho fa la restricció, el propi fet que no pugui ser (tot  i que en realitat està sent. El que és, però és). No pot ser així, l'amor? A mi m'agrada així. 

També pensava si ella també entra en  aquest estat de "drogada" però segurament no. Perquè no li interesso prou, aquesta és la meva pena.