Abraçada per watsap

 Avui G. literalment s'ha TIRAT als braços de l'amigaxupiguai quan l'ha vist pel passadís, que ella mateixa s'ha quedat flipant com dient a aquesta què li agafa. A abraçar-la. 

No té cap sentit.

Jo me n'he anat un rato a fora a plorar i després he tornat com he pogut. 

No puc entendre aquestes mostres d'efusivitat sense context i totalment fora de lloc que tothom ho veu i arrufa el nas.

A mi em fa por pensar que tothom la odii per culpa meva.

M'agradaria desaparèixer i que pogués estar a la seva feina sense mi fent la seva obra de teatre i el seu paper inventat amb el seu personatge social que ella vulgui, qui soc jo per impedir-li fer-ho?

Després he parlat amb G. 

Li he dit: et puc fer una abraçada, també? O només te la puc enviar per watsap?

I li he dit que quan li pregunto em contesti.

Com sempre, m'ha dit que contesta quan pugui i quan tingui ganes perquè és que no té ganes i que fins i tot la truquen i no contesta. 

Jo li he dit que precisament no sé si és que està tan malament que no em pot ni contestar o què coi passa (un discurs una mica de mare...). 

Després d'haver parlat i haver-nos abraçat a la vida real (i no per watsap) hem pogut tornar a parlar com persones civilitzades.

Tinc la sensació que s'ha sentit estimada.

Com si al seu cor, desconnectat del seu ésser, li ha agradat el que li he dit. 

Però jo què sé, potser no. 

Perquè després em parlava com amb més confiança. Em parlava, bàsicament. Em dirigia la paraula, em mirava a la cara perquè jo m'hi pogués comunicar si volia, no evitava tot el rato la ocasió i em feia expressions facials, fins i tot algun somriure. Clar que jo també he canviat l'actitud un cop li he dit com em sentia. 

Sincerament, no sé què coi hem de fer. 

 Està un altre cop molt insuportable, fins i tot la ex-directora li ha dit que tranquilita. Està molt enfadada, ho sé però això no li dona dret a tractar com el cul  a les persones que l'estimem. Excepte a la seva súperamiga, clar. A ella sí. A ella i a ningú més i que ho sàpiga tothom. 

Ja no sé quines voltes més donar al meu cervell per poder trobar un raig de llum per a que pugui estar bé.

Lo guai és que ara prioritzo estar bé jo. Guai. Bé. 

Però també vull que ella estigui bé i no puc veure-ho. Quan ha estat bé? Com està bé?? És que no ho entenc! 

Què li pot aportar un mínim benestar mentre la vida la puteja?? En tot cas, res que vingui de mi, això està clar. Ni tan sols la meva absència. 

Només la seva amiga super guaiíssima, llum de la seva vida, pilar de la seva existència, nord de la seva brúixula i sentit de la seva vida. 

Quina sort que tingui una amiga tan amiguíssima, ho hauria d'agrair jo i tot. 

No dic que vull que estigui bé? Doncs per què em REPATEJA d'aquesta manera que estigui "bé" amb una altra persona?? És el que ella vol, no? Aquesta relació superficial i fingida però amb aquesta mena de lleialtat que dona el fet que pensin que totes estem contra elles i només entre elles dos s'entenen i s'estimen. 

És el que vol.

És la seva vida, ho hauria de poder respectar si l'estimo tal com dic...