Cafè

 Tothom qui em conegui sabrà que m'agrada llevar-me i anar a prendre el cafè.

És com que m'il·lumina la ment, entro com en un estat diferent del pensament i m'aclareixo.

I a vegades escric coses que després penso...ah sí?

Una mica és el que m'ha passat avui. 

Pensant en G., com no, he escrit això. 

"El teu dolor plana sobre meu i m'ofega, em demana a crits ajuda que no accepta, que no vol  i rebutja ferotgement. 

El teu dolor ens està destruint a totes, i mentrestant et sostenim. 

I mentrestant tu  poses els ulls en una persona que et permet dir en veu alta que necessites amor. Potser és bo. 

Potser no resistim sense aquesta vàlvula d'escapament. 

Potser sistèmicament és necessari que et recolzis en ella, que m'ataquis, que em substitueixis per ella tota l'estona dins el meu cap. 

Que faci de persona centrada i arrelada i que, com un aspersor va escampant que no passa res i que tot és normal.

Però no ho és, amor, i per  alguna raó alguna cosa dins meu no pot deixar-te anar. 

Potser estimo una persona INEXISTENT atrapada en un món de ràbia, mal humor i convencions socials que no van amb ella. 

Potser és això, però no entenc com puc dir que t'estimo i estar intentant que deixis de ser com estàs triant mostrar-te. Ja no sé com ets sense aquesta pàtina de ràbia i mal humor.

No sé com és la meva amor en harmonia amb el món, la que no està enfadada ni contrariada, t'estàs difuminant, no et puc veure. 

No entenc. Si et tracto com que m'importes sembla que t'agrada i et relaxa però després t'encarregues de deixar-me clar que no soc res per a tu i sobretot, deixar-li clar a la resta..."

És que no entenc encara què és el que va passar ahir i fins quan hauré d'aguantar-ho.

I en realitat ni tan sols entenc què té a veure amb mi. 

No puc pensar amb claredat.

Necessito més cafè.