Descol·locada

 Vaig dir que l'amor era més fàcil que la distància...

Doncs no ho està sent.

Vull pensar en ella amb amor.

Necessito pensar en ella amb amor.

Vull que algú em parli d'ella amb amor. 

Però estic massa trista i decebuda i enrabiada i gelosa. 

No, no em ve al darrere, potser hem trencat per fi el cercle viciós i suposo que això és "bo"...és una puta merda. Perquè a més noto com aquest rintintin de "no deies que t'anava darrere? Doncs mira, no hi penso anar més, ho veus?". Sento molta ràbia seva cap a mi. 

I hi ha massa persones entre nosaltres. 

La seva super amiga que fot maranya (ara no...), la que no  calla que ja ha tornat, sento que G. em té ràbia perquè la directora és amiga meva (i no es cauen bé), però jo no soc ella, com que em culpabilitza de les seves decisions, com si som "de l'altre equip", com si estem a l'altre bàndol...i no ho suporto. Hi ha totes les persones amb qui he parlat d'ella i hi ha tanta gent que no la veig!

No suporto estar així amb ella però no puc fer-hi res perquè encara que jo ara canviés la meva actitud de merda (d'esquivar-la i no dir-li res) ella tampoc canviaria la seva, així que tot seguiria sent una merda i a sobre jo estaria gastant energia en intentar el que no puc aconseguir. 

Però no puc deixar de pensar que ho estic fent fatal, que l'estic fent sentir malament, que l'estic abandonant que tot és culpa meva, tot aquest mal rotllo i aquesta tensió son culpa meva. 

Per haver-me enamorat, per haver intentat acostar-me a ella, per haver insistit i per no haver volgut acceptar un no per resposta. 

Per haver intentat conservar el seu petit fil d'amor, per haver intentat mantenir la connexió encara que no portés on jo volia. 

Per haver-me aferrat al que podia tenir d'ella: mirar-la, tocar-la, tenir mirades còmplices...

Ja fa molt que estem molt distanciades però així després de tant de temps de no veure'ns em fa molt de mal. Continua sense voler-me dir res i sense interessar-li gens res de mi, no sé de què m'estranya. 

Gairebé no ens hem dirigit la paraula en tota la setmana i no ho suporto. Us he dit que no ho suporto?

Estic tristíssima i no se m'ha passat en tota la tarda. He sortit cada dia plorant de la feina. 

No puc fer-hi res.

Lo únic que em consola pensar és que ella estigui millor perquè no hi ha "conflicte" explícit. Estic amable i correcta i cordial. 

Ella potser està millor (o potser no) però jo no suporto estar així. 

No sé, quan ens quedem tot el dia i haguem de dinar juntes i treballar més a prop...No sé què he de fer. Estic molt descol·locada.