Noves tècniques

 Em faig gaslighting a mi mateixa.

No estic acostumada a fer tant de cas al que percebo i ara percebo les coses i no em quadren amb el que sé intel·lectualment o amb el que la gent em diu i llavors acabo pensant jo sola que estic boja, no necessito que ningú  m'ho digui, però la cosa és que ho continuo percebent amb els sentits. 

Finalment, no ho tenia previst però m'he baixat jo els pantalons amb G. 

PERCEBO que la seva nova tècnica perquè no m'allunyi d'ella aquest cop ha sigut una altra.

Com que he aixecat la llebre amb lo de venir-me darrere i fer-me la pilota i ja no ho pot fer, aquesta vegada el que ha fet és passar MÉS de mi que jo d'ella.

Així s'ha fet molt evident la tensió i això s'havia de trencar per alguna banda, és insostenible.

He anat jo a dir-li si celebrem l'aniversari juntes, cosa que no tenia putes ganes de fer (ni dir-li ni celebrar-ho) però ha sigut la única manera de treure'm la opressió del pit que he arrossegat tot el cap de setmana (i tota la setmana passada, esclar).

Una cosa és que no em vingui al darrere i una altra és que no em faci NI PUTO CAS. Que no haguem parlat en cinc dies que portàvem i quasi ni ens haguem mirat a la cara. 

Curiosament, després que hem parlat de l'aniversari PERCEBO que tornem a coincidir en els espais, tornem a participar en les mateixes converses i de cop està repenjada a la meva taquilla mentre l'estic fent servir. 

I com si res d'això depengués de la nostra voluntat, tornant a casa veig el seu cotxe per la carretera per primera vegada del curs. 

Però segurament sí, estic boja i em munto pel·lícules dins el meu cap.

Lo únic que sé és que avui he pogut tornar a respirar i tornar a fer meva aquella màxima que diu que necessito estar "bé" amb ella per poder seguir amb la meva vida.

He de canviar de tàctica.

No puc posar tanta distància.

M'he d'apropar més però llavors m'he de protegir més.

M'he d'apropar però no m'he de vincular.

M'he d'apropar i fer veure que res m'importa. No aprofundir. No explicar, no preguntar.

No dic ni de bon tros que sigui la millor opció però és la única que ara mateix puc prendre perquè en sèrio que és que és superior a mi i no suporto aquesta tensió. 

Que hauria de passar d'ella? Correcte.

Puc? No. 

I ho sabeu.

Demà és el meu aniversari. I farà un any que vaig anar a dinar a casa seva i tres que em va regalar la bossa de floretes per sorpresa (que ara no porto perquè no em dona la gana). 

Estic atrapadíssima.

Només vull aconseguir estar normal per poder pensar en una altra cosa.

Ja m'he acabat el llibre romantiquíssim i em fa pena.