Resolució i somni

 No, no és que hagi canviat el nom del blog, tot i que ho pugui semblar. 

Després de l'últim episodi (el del post anterior) vaig canviar la meva actitud.

Oi que tu pots ignorar-me, no mirar-me a la cara i no dirigir-me la paraula? Doncs jo també puc.

No és que ho faci expressament ni per fotre, és que em surt així.

M'he sentit MOLT agredida i maltractada i tot i que faci temps, d'això, aquell dia va ser la gota que va vessar el got.

I esclar, l'endemà vaig anar amb una altra actitud. Distant. Anti-comunicativa. Enfadada. Clar. Però si vas a mirar...tal com ella s'estava mostrant amb mi.

A que no endevineu qui es va tornar simpàtica aquell dia? G., es clar.

Amb mi no, perquè jo ja l'he descobert i sap que ja no cola lo de venir-me a fer la gara-gara perquè no m'enfadi però si amb tota la resta com per demostrar que ella no és rància, que la boja soc jo que em monto pel·lícules de la NADA.

Va començar a fer soroll, a dir coses en veu alta quan jo estava a prop...és molt exagerat, en sèrio, sempre ho dic i sembla que m'ho imagini però no, és que és així. 

Les mirades d'odi s'han convertit en caigudes d'ulls. 

Però m'és igual. 

Ja n'hi ha prou d'aquest "ni contigo ni sin ti", ja prenc jo la decisió, doncs: SIN MI.

Repeteixo que ja seeeeeee que ho he dit mil vegades però em sento diferent, mai m'havia sentit MALRACTADA, és que ho dic amb aquesta paraula. 

Ignorar, contestar borde com si estas enfadada (i no ha passat res per estar-ho), no dirigir la paraula quan tens un vincle amb una persona i t'està tractant bé i a sobre li has demanat que no vols conflicte (perdona però l'estàs creant tu) és MALTRACTE. 

Estic molt tranquil·la i molt posicionada en aquest PROU JA. 

Estic bé. Estic calmada i  centrada. Hi ha molta altra gent a la feina que sí que m'estima i em respecta. I que veuen el que està passant igual que jo. 

I en aquest panorama avui va i somio lo següent. De vegades no entenc el meu cervell...

Estàvem a la feina i G. li feia una abraçada a la seva super amiga xupi guai (que vaya una també...a la vida real però bueno) i ella li contestava com de catxondeo i de bon rotllo que era una mica agobiant i llavors, no sé per què, venia a abraçar-me a mi. 

Era una abraçada...no era "de les nostres", era diferent, era una abraçada com no ens hem fet mai, fins i tot jo notava que els braços estaven posats diferent de sempre...

No era una abraçada sexual. 

El cos de G. era el seu, el normal, de dona, però l'abraçada era de nena.

Era una nena deixant-se anar i jo la sostenia, fins i tot a mitja abraçada s'havia de recol·locar perquè anava com caient cap avall (molt raro perquè és més alta que jo) i llavors em deia: 

L'amigaxupiguai (deia el nom, que és el mateix que el meu com potser ja sabeu...quins collons, també) té raó quan diu que tu tens un feeling especial. Se sobreentenia que abraçant. 

Jo estava molt tranqui i sorpresa i pensant, què cony passa? Però alhora pensant "clar, ja ho sé, vaya descoberta". 

Molt molt tranqui. 

I després G. marxava i jo li anava a enviar un missatge a la meva amiga E. dient-li que semblava que G. s'havia donat un cop al cap perquè mira què havia passat i llavors m'he despertat i m'he adonat que estava al meu llit.

Simplement he pensat: ah, clar, ara ho entenc. Era un somni.

Però m'ha quedat una sensació més bona...més dolça...més tranquil·la...

Jo sé que això és el que hi ha i ningú em farà creure el contrari. Jo sé que la realitat és aquesta darrere de tota aquesta performance.

El que també sé és que no penso deixar que ni G. ni ningú em tracti malament.

Com que la seva agressió ve de la meva actuació, doncs no actuo i punt. Ho tinc molt clar. 

Estic molt decidida i crec que he trobat aquesta resolució. 

No sé quan durarà però ho tinc MOLT clar.

Efectivament, com diu el comentari del post anterior, si no vol relacionar-se amb mi doncs que no s'hi relacioni. Més fàcil no li puc posar. 

Fins aquí podíem arribar.