Dols

 Se'm desperten dols així...de cop estic trista per algo com super profund i ho veig i ho sé i ploro...i no és que desaparegui, tampoc...ho deixo passar i continuo amb el meu dia. 

La meva pregunta és: he d'estar sempre així? És que la meva vida és així? Sempre amb un rerafons de tristesa? Perquè clar, les coses es van acumulant i en venen de noves...

Els dols actius son dos, ara.

Un més present i un altre que remou més el passat. 

El més profund i més antic és la impotència de no poder fer res. De no haver pogut fer res. De no haver pogut salvar, acompanyar o simplement viure el procés amb l'altra. 

Em remet a G. esclar, moltíssim, tinc la sensació d'haver-ho fet fatal, de no haver-li servit per res. I en canvi ella m'ha servit de molt a mi. Encara que soni estúpid em sento com en deute amb ella. Sona molt estúpid.

Però també em remet a la meva ex i a la nostra separació. Jo vaig deixar de poder intentar fer alguna cosa per ella. No vaig poder, tampoc. I és una cosa que no havia pensat fins ara. 

A més he vist un vídeo d'una psicòloga que m'ha explotat molt el cap. 

Deia que hi havia dues maneres de mirar els símptomes (digues-li símptomes o digues-li HATXE) i ella parlava dels professionals i deia que era com irreconciliable. 

Jo ho aplico simplement a la persona. 

Una manera era mirar el símptoma com algo que està malament i que ha de desaparèixer i una altra era mirar-lo com una defensa. O com una expressió d'alguna cosa, diria jo.

Quan jo vaig parlar amb G. del que li passa (les seves pors, les seves coses...) jo li volia transmetre (sense saber que existia aquesta visió, diguéssim) lo segon. Si tens ansietat és per alguna cosa, és perquè el teu cos està reclamant alguna cosa que no està aconseguint, és perquè necessites algo.

Si deixes de tenir-ne et sortirà per un altre lloc. Això li vaig dir un dia. I això és el que deia el vídeo aquest. 

Però ella només volia (i vol, suposo) estar bé. Estar bé, deixar de tenir ansietat, deixar de tenir por. Però no s'adona que això és el que necessita si no soluciona lo de sota, si no s'ho mira, si no ho travessa.

Per estar bé has d'estar també malament, li deia jo. 

I ella noooo no, jo no vull estar malament, jo el que vull és estar bé. Ho reviso però estant bé. 

No pot ser, amor, al meu entendre (frase una mica paraules d'antes...). 

I penso que per això no ens entenem. Per AIXÒ  ens hem finalment distanciat del tot. 

Bé, tot això sumat o formant part del dol aquest de no haver pogut fer res per ella.

Tot el que jo creia que era cuidar-la, estimar-la i donar-li amor no li va servir de res i ho ha absolutament bandejat...o com se digui. 

Cosa que ens porta a l'altre dol que deia...que és tan senzill com el següent:

Em DOL estimar-la i que ella no ho sàpiga. 

Avui també sentia una que deia (vale...miro massa l'instagram, però que consti que també em serveix per coses útils i positives) que molt poca gent s'interessarà realment pel que et passa, que tothom ja té prou feina amb lo seu. 

I a mi m'interessa G. M'INTERESSA!!! M'interessa el que li passa, per què li passa i m'interessa resoldre-ho i acompanyar-la.

I no ho sap.

A part de que no ho vulgui o no ho accepti i en part també pel que he dit en el dol 1, és que no ho sap!

Jo crec que per molt que li hagi dit algun dia o per molt que li digués ara no es fa a la idea del que representa ella dins meu. 

L'altre dia em deia la meva amiga i Confessora (com l'enyoro) que no val la pena...

Per ella sempre val la pena, li deia jo. 

Que bonic, em va contestar...i ho és.

Però G. no ho sap.

No sap que hi ha algú en aquest món, jo, que sent que per ella tot val la pena. Que vol el seu bé per damunt de (gairebé) tot. Que faria el que fos si li demanés. Que es trenca les banyes per intentar trobar la manera de que estigui el millor possible i que la defensa per sobre de totes les merdes que passen a la feina. 

És una pena.

De vegades penso que m'agradaria que algú li digués. No jo. Sinó algú que ho veu des de fora. 

Però no.

La única amb qui ha parlat de mi ha de ser la tonta de la seva amiga que es pensa que jo tot ho faig perquè me la vull follar. Que no dic que no, però ella tampoc entén res. 

I allà es queden....allà es queda pensant que l'odio i la critico i la vull controlar i li vull mal quan en realitat només la vull estimar. 

I no ho sap.

Em fa molta pena...molta...

Divendres tinc hora amb la psicòloga i m'estic apuntant el que li vull dir perquè una de les coses és que encara depèn (una mica) el meu humor de com hagi anat el dia amb G.

Que avui sent dissabte ha obert la story a les 23h? Droga administrada i a dormir com un angelet.

Tot i que comptava que no i en realitat no m'hauria mort tampoc, esclar. Hauria estat trista una estona i ximpum.

Però sé que m'alegra. Que encara depenc d'ella. Sí. No vull negar-ho si és veritat. 

Tot i que ahir, divendres, que com que ja havia tornat l'amiga watxi-super-guai G. ja em tornava a mirar amb cara de "què-fa-aquesta-tia-parlant-me" vaig pensar, ai mira, m'és igual. 

Oi que no passa res? Doncs jo com si res. I li explicava coses, li somreia, la tocava una miqueta i feia complicitat. Vam acabar prou bé el dia sense un atac de ràbia per part meva (atac interior, eh?). 

I acomiadant-nos "fins dilluns". 

Fins dilluns, amor...al final, sempre em queda el consol de tornar-te a veure. 

Espero que tinguis un bon cap de setmana tranquil. 

Encara que no sàpigues que ho vull...