Fantasia en perspectiva

 El problema d'estar bé amb ella és lo molt que m'agrada. 

És que m'agrada tant! Per absurd que pugui semblar...

Bé, és un problema i no.

Perquè encara gaudeixo, quan estem així, bé, diguéssim...de mirar-la, de sentir-la, de veure-la riure, com avui...de veure el seu cabell, de sentir la seva olor i de saber quina roba s'ha posat avui. 

No sé.

Segurament no serveix per res en aquesta vida però jo gaudeixo d'això.

I sí, estar "bé" amb ella em serveix per poder-ho continuar gaudint. Aquest bé tonto...però bé, al cap i a la fi. 

Avui em tornaven les fantasies...

Somiava, desperta, que totes les de la feina estàvem contentes, com avui, que estàvem fent una cosa totes juntes i rèiem i era guai...

Somiava que ens esveràvem totes una mica com fa ja TRES nadals i entrava en joc el cos fins que de cop, a la fantasia estàvem soles G. i jo (per algo és la meva fantasia, tot és possible) i mig abraçades i entortolligades ens fèiem un petó.

Però el que m'ha sorprès de la meva pròpia fantasia és que la veia com des de la seva perspectiva. 

La fantasia era que ELLA em feia un petó A MI. 

O sigui.

Sentia el seu desig cap a mi. I jo era jo normal, no pas una jo idealitzada o que era super atractiva o algo...no no, jo tal qual amb la mateixa sudadera que porto avui. 

I sentia els seus braços volent-me abraçar molt fort i els seus llavis contra els meus donant pas a l'àvida passatgera...

I l'abraçada que no ens desenganxaria...

I el seu somriure de mig cantó del principi....el de "no me lies...". Amb el llavi de baix una mica cap amunt tensant la barbeta...

El que donaria perquè algun dia fos veritat...

No dic que donaria l'ànima que s'acosten els Pastorets...

Però el que donaria...en sèrio...el que donaria per tastar-la un cop...

Vull mantenir-me a aquesta distància i veure-la tan bonica tot el rato...