Només tu

 Publicar una story.

No entendre per què G. fa dies que no les obre.

Saber que és igual, que no hi ha cap raó, que no passa res i que no és greu, que no canvia res.

Però que tot i així em dolgui.

Sentir com si tot es torna gris sense ella. Que sí, que bé....

Com ha anat el Nadal? Bé...ha anat bé, en realitat, tot està bé.

Però amb aquella pàtina de "sense tu".

I això que li vaig enviar una foto d'un arbre de Nadal que cantava i ballava que ella tenia (li vaig fer una foto perquè el tenia davant i els hi vaig enviar a unes amigues per riure). El Marxoso, li deia. 

I vaig pensar va. I el dia de Nadal li vaig enviar a ella la foto. El Marxoso et desitja bon Nadal.

I va passar tot el dia sense que em contestés, però jo estava tranquil·la, no sé.

I al vespre em va enviar unes caretes rient, bon Nadal! Va dir G.

I no importa. No canvia res, no passa res, tot segueix sent fred i distant i merdós.

Però estava tranquil·la.

Amb les storys no ho estava, van ser una droga massa forta en els pitjors temps. Quan SEMPRE les mirava ràpidament quan les penjava i jo no em tallava un pèl en fotre-li indirectes que segur que caçava. 

Ara no. 

Ara són generals, així, com frases filosòfiques. I les obre ara sí, ara no...

I, com deia...ara feia molts dies que no i em sabia greu però ves, què hi puc fer.

No canvia res. És igual...nada...tiene importancia. Em sento com una vieja Morla...

Però de cop apareix la seva cara entre les persones que l'han obert.

I no passa res. No canvia res.

Però somric i em sento bé i m'envaeix una mena de "felicitat" que res més em provoca. 

Sóc drogadicta...no té una altra explicació.

Simplement això.

No vol dir res, no serveix de res, no canvia res i tot segueix estant perdut. 

Però dins meu es dispara alguna cosa indescriptible i que només em provoca ella.

Ella i ningú ni res més. 

Només tu. 

Com vaig dir-li aquella dia abraçant-la i fent-li petons...m'agrades molt...i ella em deia busca'n una altra i jo no, tu, només tu.

Només tu. 

Malgrat TOT. 

Només tu.

D'acord. Accepto no fer res ni esperar res. 

Però no accepto que això que sento deixi d'existir.

I ja em sé la teoria de que la que ho sento soc jo i que és meu i que si ho he sentit amb ella ho puc sentir amb una altra persona i blablabla, potser és el que em diria a mi mateixa des de fora.

Però no ho trobo enlloc més. 

Només tu. 

Només tu em dones aquesta droga que jo no sé què és. Només sé que només ho trobo en tu.

I em continues donant aquesta purpurina que fa que tota la resta sigui més bonic. Aquesta droga. 

I no puc fer res perquè me la donis. Ni et puc dir que me la dones ni tu ho pots apreciar ni valorar ni res de res de res. Ho sé.

Però...només tu.