Somni amb tacte

 Primer dia.

Retrobament.

G. em sembla una mena de fantasma...com si realment no fos allà.

No em sembla que estigui especialment malament però tampoc bé ni mig mig...em sembla com si no està de cap manera. Com si no està.

Avui estava una mica de mal humor i sí, com si no fos allà però aquesta sensació no em ve d'avui. 

Avui és un dia una mica tonto perquè és dijous i volem seguir de vacances, sí, ens passa a totes, però no a totes els hi veig aquest estat fantasmagòric.

Després l'he vist parlant amb l'amiguíssima xupiguai i és que em poso negre.

Jo intento passar, pensar que no m'afecta, em sé tota la teoria i tot molt maco i ben situat però quan les veig se'm remouen les entranyes.

Les veia parlant i pensava...no us importa una merda l'una a l'altra lo que us esteu dient.

Em sonava a quan jo tenia converses amb G. i pensava justament això: t'importa una merda lo que t'estic dient...però en aquest cas bidireccional. 

Una conversa com per omplir el temps i la vida de coses que NO IMPORTEN per por a parlar de les que sí importen.

En el cas de l'amiguíssima crec que és perquè es creu superior a totes nosaltres i no vol compartir res de la seva vida amb aquesta púrria (és tan fatxa...), només amb G. perquè no sé per què l'ha erigit com l'única persona a qui li pot explicar ALGO, no parla amb ningú més.

G. en canvi la veig amb la seva actitud aquesta que deia de preguntar-te per les teves coses que no li importen com per "ser bona persona", no sé com dir-ho...com perquè és lo que es fa i és de bona educació (el que em feia a mi quan jo m'enfadava i a mi em treia de polleguera, llavors interessar-se moltíssim per tot el que jo deia). Què li interessa de veritat?

No sé, com que segons l'amiguíssima son iguals, doncs potser és pel mateix i simplement jo és que la miro amb amor i no ho vull veure. 

G. amb mi bé. Igual que com vam marxar, vaja.

L'he obligat a fer-me una abraçada. Bueno, a veure...jejeje...és que feia molt de fred i tenia les mans a la butxaca i l'he abraçat i no les treia i li he dit nononono, treu les mans de la butxaca!

I ho ha fet. A sus ordenes! Diu...cuqui...

No sé, sento que l'he perduda. La miro com qui mira un record dintre el seu cervell i llavors m'agrada perquè és més real que un record. És com un somni d'aquells que semblen de veritat. "Amb tacte" que dèiem amb les meves amigues quan érem adolescents. 

És un somni amb tacte.

Però un somni al cap i a la fi.

I les coses importants passen quan no estem dormint (la cançó que sempre hi ha). 

Així que el meu objectiu i el de la meva psicòloga és que pugui abaixar la persiana quan surti de la feina i concentrar-me en la meva vida de persona desperta i que SÍ que hi és. 

Ara soc aquí parlant d'ella, és cert, però és l'hora d'anar a dormir...i sento que no estic en modo obsessió...no sé, veurem quan tingui un mal dia allà, diguéssim.

Avui ha sigut un bon dia amb alguns mals moments. 

Quan estic bé amb ella puc seguir amb la meva vida...però potser aquest "bé" és cada vegada més petit...

Jo què sé...

Per cert, hi ha una remotíssima possibilitat que torni NC. no crec...perquè és molt remota...però...us imagineu? Només de pensar-ho...peto de joia.