Univers paral·lel

 En un univers paral·lel passen coses, però és com en un paradigma diferent, com en un terreny de física quàntica que ve a ser la física que no s'entén. 

Els fets que han passat i no han passat com aquell gat que hi és i que no hi és alhora, que té un nom molt estrany com en alemany...El gat d'Sblembleh...o com se digui, ja sabeu...ja sabeu!

Com per exemple que a la feina algú deixi al mostrador unes fotos que ens vam fer totes per Nadal perquè cadascú agafi la seva.

I la meva i la de G. estiguin molt lluny i jo pensi, ai, quina pena que estiguem tan lluny.

Però va passant el dia i algunes persones van agafant la seva foto i les fotos es mouen de lloc i cada vegada que passo per allà veig que la meva i la de G. es van acostant, cada vegada més a prop. Atraient-se com amb un imant. Com nosaltres...però no.

I al final en queden ja més poquetes, què et diré...6 o 7...i ja estem al costat.

I tan a prop que al final les fotos es toquen i la de G. trepitja una mica la meva i tot. 

I al final del dia queden 4 fotos: la d'una que ha marxat abans...la de l'amiga xupiguai, la de G. i la meva. 

Aquest matí només quedaven les 3. 

La meva.

La de G.

I la de nyinyinyinyinyi metomentodo. 

Ahir li vaig dir a la ex-directora. I avui li dic: HO VEUS?? I li dic, no l'agafo, la meva, eh? I diu no no, no l'agafis, aviam què passa.

Capítol final.

La de a superestrella no hi era.

Només han quedat la de G. i la meva.

He triomfat.

He triomfat en aquest joc que ha passat i alhora no ha passat. 

Perquè passar, el que se'n diu passar...què ha passat? No ha passat res de res. Absolutament res.

Però llavors és quan jo ja m'he agafat la meva foto. 

No vull que em deixi ella. Prefereixo deixar-la jo. 

I al cap de res la de G. ja no hi era. 

El que passa i alhora no passa. 

La vida real i el meu univers paral·lel.

I la tontíssima felicitat que em dona que obri l'story bonic i alhora una mica profund que he pensat per a  ella i només per a  ella i per a  ningú més que per  a ella. 

Ja porto dos dies "bons"...però alhora intento, com diu la psicòloga, tancar la persiana emocional quan no estic amb ella. 

Fa molt temps jo ja feia servir aquesta tècnica i m'anava bé. Però el que deia, per a fer-ho necessito estar "bé" amb ella.

I ara estem bé.

Ens mirem als ulls.

Ens somriem.

Xerrem en converses de grup.

Estem i no estem alhora.

Un altre cop com el gat aquell...

Jo en realitat no vull aquesta "relació" tan superficial i de cartró...però no puc tenir-ne una altra.

Mai podré tenir amb ella la "relació" que jo voldria, així que...almenys continuo somiant desperta amb ella, amb aquest somni amb tacte.

Almenys la miro mentre parla amb una altra companya i penso...que bonica és, quina cara més preciosa...i continua sent la que més m'agrada del món. I això m'agrada. 

I així és com voldré estar enamorada si és que mai hi torno a estar. 

Així o res.

O miro a la persona i penso que és la més bonica del món en algun moment...o no vull res.