Fantasma

 Avui m'he trobat la crush per un dia pel carrer i és tan bonic com ens abracem com abans no fèiem només perquè ens he fet com "més amigues" però tampoc tant...

Però en realitat sento que tampoc és tan crush de crush, diguéssim i també sento que ella no té interès interès en mi. 

Vale, tinc el cervell esventat i m'explico fatal, no sé si seria el millor moment per escriure un post.

Però vull explicar que ahir vaig tenir una conversa molt llarga amb una companya de feina, la que aquest curs treballa al costat de G. sobre ella, esclar perquè és de les poques persones amb qui encara no n'havia parlat tot i que òbviament ho sabia tot...

I m'ha donat un xute de validació, que tampoc és el que buscava amb aquesta conversa, jo volia parlar més aviat del present que del passat... que encara em corre per les venes.

El primer que em va dir és que era vox populi la nostra història...ehem..però que es veia MOLTÍSSIM que G. em seguia la corrent. Que es veia molt que era jo qui estava pillada de l'altra però que dubtava que no fos recíproc, és a dir, que G. sentís alguna cosa.

Hostia puta, si es veia des de fora...no havia d'estar jo boja perduda des de dintre???  Perdó per malaparlar però és que no n'hi ha per menys. 

També opina que G. està malament a casa seva, cosa que tothom em diu quan li parlo d'ella...lo primer..però no està bé amb el marit, oi? Ehem...no em feu parlar...

Que està obsessionada amb el seu fill i depèn d'ell.

Que la relació amb l'amiguíssima és més falsa que un duro de dues cares i que també la posa nerviosa per ostentosa i superficial. 

Estic tan agraïda per aquesta conversa!! En sèrio. Uf.

És com quan a una pel·lícula de cop expliquen el mateix però des d'una altra perspectiva i llavors saps el que és veritat...

És que entro molt en pensar que TOT és paranoia meva...i NO. 

En fi, però que tampoc canvia res i que continuo fent veure que G. (la meva enyoradíssima G....) i la seva superamiguíssima-falsa no hi son.

Avui no han vingut.

Ara no son en aquesta sala.

És l'únic pensament que em permet continuar allà (on he de ser, esclar) i continuar relacionant-me amb persones que també s'interrelacionen amb elles.

Ja no puc acostar-me ni un mil·límetre a ella. 

No hi és.

I per això l'enyoro.

No sé de què va.

Si algun dia tornarà ni què cony li passa.

Però per mi és un fantasma, com ja fa temps que es veu que jo ho soc per ella. 

Mira tu, al final potser sí que sentirem el mateix l'una per l'altra.

Fantasmicitat.

M'he de protegir. He de viure. 

I l'estimo i l'estimo i l'estimo però no hi ha res a fer. Potser sí que m'he rendit...