Enyor

 Em sento TAN enyorada...

Divendres.

Un dia més sense que m'hagi dirigit la paraula, la mirada o m'hagi contestat res més enllà de "ahà". 

Una setmana més ignorant-me i fent com si no hi fos. 

En quina mena de moment em va molestar que em busqués? No, esclar que no em molestava. Em molestava que deixés de fer-me cas quan ja em tenia...

Enyoro massa la meva G., amb la que podia xerrar, a la que comprenia i intuïa, la que buscava la meva complicitat i companyia.

La que s'interessava per mi...però, és clar, per després tornar a desdenyar aquest interès i deixar-lo en RES.

Em sento una absoluta IGNORANT de què ha passat a la meva pròpia història.

En quin moment m'he perdut tant com per acabar així?

Com més convençuda estic que la història va ser com jo la percebia (validació a la conversa de l'altre dia), més perduda em sento del moment present. 

Una persona que vingui nova pensarà que mai ens hem comunicat. Que ens caiem malament...o ni tan sols això.

Ja sé que fa molt de temps, però no deixa de sorprendre'm que no puguem parlar d'absolutament RES. I quan ho hem de fer per feina el to sigui hostil i rabiós per part seva.

Perdudíssima estic.

I a sobre no li puc preguntar per què perquè ja li he preguntat i m'ho invento tot.

Ja ho faig molt bé, ja "passo" d'ella.

Però és com si de cop em diguéssiu que passés de la meva cama dreta que a sobre m'està fent mal. Passa d'ella, tia, tens una altra cama, concentra't en ella. Ja, però...oi?

Sembla que passar és la única opció que em queda, el que em recomana tothom i el que acabo fent perquè no se m'acudeix una altra cosa.

Penso coses però no les faig ni les dic.

"Suposo que tu també tindràs les teves raons per evitar-me però...". Però què? Què he de dir-li? Que la trobo a faltar? Que estic trista? Que no entenc res?

Sembla ser que no, que no puc dir-li res de tot això. Tot és xantatge i assetjament i dependència emocional.

Sí...deu ser que ja li he dit tot el que li havia de dir i no ha servit. 

Tot i així, encara voldries ser la seva amiga? Em deia la psicòloga com dient: ets tonta? 

O sigui...clar que no ho va dir però...jo no ho trobo estrany. 

Esclar que hi ha coses d'ella que no m'agraden. Però lo únic que em fa falta és que ella vulgui estar amb mi, i les "coses" les podríem parlar i arreglar. És així com ens relacionem, les persones. 

El problema  no és com ella sigui ni jo. El problema és que jo m'hi vull relacionar i ella no. GENS NI MICA.

És que no us podeu imaginar l'exageració

Igual com d'exagerat era el cas que em feia quan jo no n'hi feia. Suposo que ara ja sentim el mateix l'una per l'altra. Indiferència? Odi? Ganes que l'altra no existeixi? Que romàntic, eh?

Avui pensava...estic cansada de pensar que és dolenta i mala persona i que tothom m'ho digui i jo veure-la com fent les coses normals, com les mateixes que abans estimava i que compartia amb mi.

Jo no la jutjava, simplement estava al seu costat respectant com era.

Però en canvi pensar que no vol ni articular mot, ni creuar-nos la mirada...em fa pensar en que he fet algo terriblement horrorós

I no puc evitar les ganes de demanar-li: t'he fet mal? T'he fet tant de mal com perquè ara no em vulguis ni parlar ni mirar ni dirigir mai més la paraula? És per això? Perquè jo sempre he volgut que estiguessis bé, no entenc com puc haver-ho fet tan malament .

I si no és per això, siusplau, digues-m'ho. Digue'm que és per coses teves i que no és res que jo hagi fet o sigut. I et deixaré estar per sempre més.

Però no puc viure amb aquest pes i aquesta tristesa...no puc viure, en sèrio. La tristesa se'm menja.

Sí ,molt bé, soc capaç de desconnectar quan arribo a casa i "fer les meves coses" però és un absolut matxaque cada dia 8 hores d'ignorància...d'ignoració...com se digui...no sé com ho pot aguantar. 

A mi m'està consumint l'ànima.