Aquesta setmana he anat d'un extrem a l'altre.
Vaig començar fatal.
Fatal nivell que dimarts vaig anar a la psicòloga (hi havia d'haver anat dilluns i ja aquest propi retard em va matar) i hi vaig arribar absolutament descomposta, tota la sessió plorant i molt i molt enfonsada. Em tornava a sentir molt atrapada en el pou del patiment d'estar allà simplement sofrint la situació sense poder fer res.
La sessió em va anar molt bé, em va recol·locar tot i que en realitat no em digués res de nou que no sapigués abans.
Però hi ha una altra cosa que m'ha canviat la setmana.
I són les meves converses amb la companya a qui li vaig explicar tota la història (tota no, però si lo més bàsic) a finals del curs passat quan vaig agafar la baixa perquè ella estava malament per una història seva de desamor (que encara dura) i jo li vaig compartir que també estava vivint feia temps una història de desamor i teníem bastants punts en comú (no tots) i ella em veia fatal i em preguntava i em preguntava i al final li vaig dir qui era la meva enamorada que em feia patir tot i que sigui de la feina i la conegui i fins i tot sigui amiga seva i de l'amiga xupiguai a qui odio profundament.
La qüestió és que la SEVA història està ara molt candent i estem parlant moltíssim i com que ella no ho vol explicar a tothom doncs de vegades ens aïllem i ens posem a parlar de les nostres coses sense que ningú ens vegi ni ens senti.
L'altre dia va ser el cas i vam estar tota l'estona del migdia ella i jo i G. li va preguntar a ella (clar, no serà a mi...hahaha) que on era i nosequècoi. I ella li va dir que estava amb mi. A part de que ens veu parlar, esclar, tot i que hi hagi dies que passem allà vuit hores i parlem després pel watsap a la tarda, al vespre o fins i tot al matí.
A G. se li va girar la olla.
Ho he notat.
No ha reaccionat a RES des de fa mil milions de segles, cosa que m'ha desesperat però alhora m'ha deixat espai per fer el MEU procés perquè era realment com si no fos allà. Com si ella no fos allà i com si jo no fos allà per ella.
Però des d'aquell dia han canviat coses molt subtils però que conec massa bé com per poder-les ignorar.
No pot fer res del que feia, esclar. Res del que feia que diu que ja no fa perquè no ho feia. No pot parlar-me, no pot venir-me a dir res perquè cantaria massa.
Però li conec la mirada, ja m'està mirant de reüll. Ja s'ha fet trobadissa "casualment" en algun moment i d'apartar-me la mirada ha passat a respondre'm "bon dia" fins i tot amb un mig somriure.
Res.
Ja sé que no és res, esclar.
Però per mi és moltíssima diferència.
Va passar així dos dies. Dimecres i dijous.
Jo al meu rotllo màxim perquè a més estava com bé després de la sessió amb la psicòloga...no sé, em sentia un altre cop centrada, cosa que li havia dit (a la psico) que no estava aconseguint ja.
G. estava així diguéssim que mirant-me de reüll i de mal humor. Li vaig sentir des de dir frases super suaus i subtils com per exemple que el dia anterior s'havia dutxat i rentat el cabell i no sé què...vaja, describint el fantàstic confort de casa seva i la seva intimitat...
I al contrari del que sembla no vaig voler fugir corrents, ho vaig poder escoltar. D'alguna manera tornava a sentir (i em feia ràbia) que ho estava dient perquè jo ho sentís. Tot i que no pugui entendre quina pot ser la raó de fer això...
Esclar, si durant tot aquest temps la raó no ha sigut recuperar-me (perquè després resulta que l'he molestat tant...) no puc entendre per què ho fa. Però vaig sentir que ho tornava a fer. Com sempre...sense que es noti ni li pugui recriminar absolutament res.
Ella li estava explicant a una altra persona però casualment jo ho estava sentint tot (quan últimament hi ha dies en què ni li sento la veu ni la veig en tot el dia pràcticament).
Perdó per aquest post tan caòtic a qui pugui llegir-lo.
El meu cervell funciona així.
Doncs, com deia, va passar així dos dies entre explicar com s'havia dutxat i rentat el cabell (aix...) i un mal humor que la sentia com dir frases a altres persones, clar, a mi no em diu res, amb mal humor....
I dijous a la tarda jo pensant...vaig pensar (bueno, vale, merda de frase però pensant vaig pensar)...ara era aquell moment del ciclo sin fin en què es posava malalta o li passava algo.
Quan jo m'estava fent la dura, cosa que ara ja ni em cal perquè tampoc tinc res a fer: no li puc parlar encara que vulgui ni ella em pot parlar encara que vulgui; quan jo m'estava fent la dura llavors es posava malalta i jo m'estovava perquè la seva salut i la seva hipocondria sempre m'han estovat moltissim el cor.
Doncs endevineu què va passar divendres.
Bingo! Que no va venir perquè no es trobava bé (segons em va dir la directora tot i que no li vaig preguntar).
El que més m'ha sorprès d'aquest episodi és la meva reacció.
La meva NO reacció.
Jo estic com exactament igual en relació a ella. No ens parlem i vull estar lluny d'ella tot i que vulgui recuperar una mica més la tolerància a les situacions quotidianes perquè si no és que és un SINVIVIR. És el meu únic objectiu. Poder estar normal com si ella no hi fos. Quina pena, no? Doncs això.
I clar, no sé absolutament res d'ella (com sempre). Sí que se m'ha estovat el cor i vull saber com es troba però ni puc ni li vull preguntar ni ho faré ni en tinc ganes.
Suposo que dilluns tot tornarà a estar normal quan se li passi la paranoia de que jo estigui parlant amb la noia de la història de desamor.
No estic fent res malament ni intentant res ni fent res amb doble intenció. Tinc la consciència molt tranquil·la i no estic fent res de mal ni res que la pugui perjudicar ans al contrari.
I la noia de la història de desamor separa molt bé les coses i està tan tranquil·la amb que jo li parli de G. i paral·lelament ser amiga seva i de l'altra idiota de merda (perdó, m'he de desfogar d'alguna manera).
I visca les eles geminades.
Només aprofito els dies de treva que sembla ser que, entre una cosa i una altra, m'estic concedint a mi mateixa.
