Aixecar-me i no

 Ahir parlava d'aquest peix que es mossega la cua quan penso en la crush per un dia.

Però realment és perquè no és molt crush...clar...en comparació...jo què sé...

Perquè per una banda tinc ganes com de "pensar-hi", l'altre dia vaig somiar que ens abraçàvem i m'agradava molt i volia continuar i era tan petit i tan tendre...perquè jo estava asseguda i ella dreta i m'abraçava així com de cantó...i és com que no volíem parar el contacte físic i al final jo m'aixecava per poder-nos abraçar millor.

Era bonic.

Però alhora no vull, un altre cop, desitjar el que no puc tenir ni el que l'altra persona implicada no desitja.

Així que vull desitjar-la però alhora no.

Ja està bé com està tot, doncs.

És bonic i punt. 

Però ara que he escrit el somni...que simbòlic això de que jo m'hauria d'aixecar perquè fos com més en sèrio.

De moment no m'aixecaré.

Només m'interessa la meva vida i les meves coses. 

I només vull deixar de veure G. perquè no em faci més mal veure cada dia com  no em tria i em repúdia. 

Avui hem parlat unes quantes frases seguides (de feina) però l'actitud era la mateixa de rebuig. De fet ella anava dient que no calia que parléssim. 

Així és com està la situació.

Mai sabré per què (com la cançó de Sau). 

Imagino o vull creure que cada cop em farà menys mal i que es curaran les ferides...algun dia. Suposo.

De fet des del principi ella ha tingut aquesta actitud amb mi. Però de manera intermitent. 

Aquesta actitud i també l'actitud de no deixar-me desvincular. Aquesta és la que ja no fa perquè des que li vaig dir que ho feia ja no ho fa perquè no ho feia. 

Per tant l'"una de freda i una de calenta" s'ha quedat només amb les fredes. O les calentes, no sé quina és quina. 

I així no té cap sentit res. 

Diumenge

 La que continuo veient i a qui em vaig acostant a passets molt petits és la crush per un dia. 

Perquè m'agrada la seva companyia i m'agrada que ens acostem i ens interessem. 

Però igualment se me'n va l'interès perquè penso que és hetero i que al final també seré "una més" i ara mateix no suporto aquesta sensació.  Una amiga de la coral com les altres, una més...Em sento com un pin-i-pon d'aquells blaus amb el cabell taronja. Tots en sèrie, iguals, seriosos, un al costat de l'altra indistingibles. 

Sona patètic però prefereixo allunyar-me jo.

Però llavors m'agrada perquè no m'he d'esforçar perquè ella també fa passets cap a mi, tot i que sé que tenen un altre sentit i significat i llavors...sant tornem-hi, torno al bucle. 

No em ralla gens perquè ja tinc prou amb haver de veure cada dia G. i la gilipolles de la seva amiga s.  que m'estan menjant per dintre. I haver d'aguantar l'actitud de tothom al voltant fent com si res, com si la vida és una font inesgotable d'alegria i companyerisme FALS, quan jo estic allà aguantant-me les ganes de plorar i sentint com se'm remouen les entranyes d'haver de compartir espai  amb persones que m'han fet tant de mal i totes les altres persones que no fan res i que estan fent-los la gara-gara que també em fan mal. 

I em fa moltíssim mal estar allà i no suporto la festa de comiat, ni el dinar de comiat, ni la foto de comiat, ni el regal de comiat perquè em sembla tot més fals que un puto JUDES. I estic a punt de vomitar mentre tothom fa veure que ens estimem tant i som tan bones companyes amb tota la merda que hi ha al darrere.

La meva psicòloga diu que sí que puc aguantar-ho però és que no puc ni vull. Només vull anar-me'n de vacances ja d'una puta vegada aviam si quan torni he canviat el xip per alguna mena de miracle dels guionistes i tot i que em repategi, puc passar de tot això i estar normal i feliç fent la meva feina que m'agrada i que tinc ganes de fer. 

I no vull sentir més frases falses i no vull que ningú em digui bon estiu i descansa i desconnecta i tot de frases prefabricades que no em diuen a mi, exactament igual que el primer estiu no volia sentir de la boca de G. 

El primer no, el segon perquè el primer estàvem absolutament encantades l'una amb l'altra i érem cul i merda. 

No suporto la felicitat, el bon rotllo, els riures i les converses disteses. No ho suporto, en sèrio, només vull fer la meva feina i que  tothom calli i em deixi en pau i faci com si no existeixo.

Si no existeixo per a G. no vull existir per ningú. 

I aquesta G. no és la que a mi m'agradava. Perquè la que jo vaig conèixer no era tan xupiguai ni estava al rovell de l'ou sent la més popu.

A mi m'agradava perquè estava al marge, li queia una mica malament a tothom i anava a la seva bola.

Però, com ja fa molt que vaig dir també, la G. que m'agrada a mi sembla que a ella no li agrada. Així que res. 

Només vull NO VEURE-LA ni sentir-la ni saber res d'ella només perquè no em faci més mal.