Menteix

 Estic tan ferida que estar al costat de G. no augmenta el meu dolor...estic igual de putejada.

És com si ja m'he acostumat a esquivar-nos i no parlar-nos i ja no espero una altra cosa; ja no FAIG una altra cosa.

Em molesta la seva presència perquè només veig una mentida grossa. I no m'interessa escoltar mentides. 

Avui parlava en veu alta (ella) i no volia sentir el que deia. No vull saber el que no vol explicar-me A MI. 

Abans volia rampinyar qualsevol informació sobre ella, sobre la seva vida, això m'alimentava, encara que no m'ho digués a mi.

Ara és al contrari. No vull saber res si és que no m'ho vol dir a mi. No vull saber si ha d'anar a Vilanova o a la quinta forca. Que m'és igual. QUE M'IMPORTA UNA MERDA. 

I és que a més només penso...total, potser és mentida o està planificat dir-ho o deixar-ho de dir amb algun objectiu ocult.

La interessada soc jo, saps? I ara només penso en totes les seves estratègies que es veien moltíssim que servien per recuperar-me, perquè jo em posicionés on ella volia. 

Tot i que encara no sé què cony és el que volia de mi, ara penso que li devia interessar moltíssim perquè hi va dedicar molt de temps, molta perseverança i molt d'esforç.

Avui jo estava com "bé" i així com que no volia sentir-la; esquivant-la perquè és el que  volia. Però no sé si era perquè ja m'estic acostumant i s'està curant la ferida (perquè no sé, m'he llevat sentint-me com una puta merda) o perquè avui estava diferent, parlant en veu alta, dient coses (a mi no, clar) i fins i tot he vist que em mirava...

Però sembla mentida que pugui dir que res del que ella faci,  farà que jo canvii ja...per això estic tan i tan trista perquè he perdut algo en mi...

Estic profundíssimament dolguda i ferida per tot el mal que en realitat m'ha fet i per totes les mentides i les manipulacions i per, a sobre, no saber ben bé ni què putes li he fet. Perquè tot el que diu no té cap ni peus i menteix com una porca. 

Em fa molta pena per la persona que jo vaig conèixer i de la que em vaig enamorar. Que utilitzava els subterfugis per protegir-se i per fer les coses que li agradaven. 

Ara no l'entenc, no me la crec i em fa molta pena i continuo sentint que està enfadada amb la vida i que no està contenta.

Jo ho estaré. 

I ella no. 

Em fa molta pena.

Ja no vull res d'ella i em fa molta pena. 

Quan sentia que volia algo de mi i al final jo li donava (tot i que es veu que no ho volia...) em sentia bé. Em sentia important, no sé. 

Però ara ja no hi ha res que pugui donar-li, sento que l'abandono més que no pas que ella m'abandoni a mi. En tot cas, ja fa tant de temps que ja ni me'n recordo de quan em sentia sostinguda per ella (perquè potser a ella se li ha oblidat però ha passat). 

Començo a sentir que realment aquesta persona no és la que jo estimava.

Potser és es procés normal d'un trauma en decadència natural que no se pot resoldre (la cançó que sempre hi ha...). 

Ja no puc mirar aquesta G. i veure la meva G., l'he perdut per sempre, quina tristor...