Desig

 Adoro parlar amb tu i alhora ho maleeixo perquè cada nova paraula teva em dispara la imaginació. 

Si tan sols ens poguéssim estirar en el teu sofà on dius que hi ha taaant d'espai...

Tinc tantes ganes d'abraçar-te que no em fa falta pensar en res més.

I si penso en abraçar algú altre em sembla com si abracés un porexpan. M'hi falta el teu caliu, la teva ànima, la teva força. Et vull només a tu. M'encanta i ho odio.

La fantasia és estar amb tu al sofà, parlar de qualsevol cosa que veiem a la tele, el que sigui, com més superficial millor. La fantasia és que no em faci mal l'esquena (no sé quina part de tot és més fantasiosa) i que estigui tan relaxada que em converteixi en un núvol que només escolta la teva veu, també relaxada, i que s'hi perd. Responc sense pensar, respiro sense notar les costelles...estaríem en pau i això ens aniria guarint per dins i ens donaria energia per a tota la resta. Una estona de cel.

En algun moment de la conversa deixaríem de ser dos per ser tres i entraria en joc la meva fase fol·licular del cicle que últimament té la líbido a l'estratosfera, així que ja saps...

T'abraçaria amb les cames entrellaçades, oh, això em posa molt i mentrestant et faria  petons de cargol i carícies per tot arreu.  Les nostres mans es trobarien...oh

Tot seria tan fluid com ha sigut sempre que els nostres cossos han entrat en contacte. Tan poc però tan bonic, tan fàcil, tan tendre. Sé que seria així tot i que mai ho comprovarem. 

Desitjar-te em fa mal  i alhora em dona vida...així que només puc continuar com fins ara. Sense fer res, i alhora aprofitant-ho tot. 

Gràcies bonic meu.