Realisme

 Avui el meu cervell ha fet un acte madur i s'ha volgut acostar una mica més a la realitat (però sempre dintre de la fantasia, esclar). 

La realitat és que G. no vindrà i se'm tirarà a sobre. La realitat és que G. no se'm declararà entre sospirs. La realitat és que no "passarà" res perquè G. és una persona tradicional a qui ni tan sols li agraden les dones (que jo sàpiga). 

Aleshores he imaginat un escenari en què jo podia expressar el que sentia però sense fer-la sentir malament ni  posar-la en un compromís.

La realitat també és que jo no me li tiraré a sobre. 

Aleshores ve la fantasia. Estic tan trastornada que l'estava representant en veu alta per casa  meva. Socors.

Un dia qualsevol

Estem molt a prop, físicament, com sovint estem. En bona part gràcies a mi, esclar...però vaja, que ella tampoc sembla incòmoda ni que li molesti ni s'aparta i de tant en tant també s'acosta. És fisiològic. 

Doncs en aquestes condicions, un moment qualsevol es gira cap a mi em somriu pel que estem dient i en aquell moment alguna cosa peta dins meu i m'aixeco de cop esbufegant. M'allunyo d'ella tapant-me la boca amb les dues mans. 

- Perdona, G., perdona...- poso les mans en senyal de prec. 

Ric. 

Ric dels nervis. 

Em mires expectant, estranyada (què li agafa ara, a aquesta). Et tinc on vull. 

Espero just uns segons, miro a banda i banda perquè ningú més em senti però no m'acosto a tu un altre cop. 

- ..és que...em poses molt...-

Potser no em sents, o em dius què perquè t'has escandalitzat amb aquesta confessió. 

- ho sento, ho sento- 

No és que em sàpiga greu ni que em senti culpable de que em posis però sé que et pot incomodar i tinc por d'aprofitar-me de tu. (això no ho dic, això ho penso de veritat). 

- M'allunyo, d'acord- i somric amb aquesta cara: 😬

En la fantasia et veig estupefacta. Amb un mig somriure que se t'encomana de mi. Sempre ens afalaga agradar-li a algú, no? I en aquest cas queda clar que no et demano res a canvi ni intento res. 

Com que és la meva fantasia i tot va com em dona la gana, aquí el realisme ja se'n va una mica a prendre pel sac.

Les pròximes vegades que ens hem de veure jo et tracto normal, tampoc serà la primera vegada que parlo amb algú que sap que em posa i a qui jo no li poso, aviam, que ja tenim una edat. 

El meu cervell torna cap a la irrealitat que mai passarà. 

I llavors tu em dius en un altre moment acostant-te una miqueta MASSA a mi...

- Així que et poso, no?-

- Que cabrona... no m'ho recordis!- Dic rient.

- I què passa, que t'ho fas pensant en mi, o què?- Dius amb el teu to burleta

Doncs per vaciladora jo

- Què passa, que t'agradaria? O què?

- Noo no no no no!

- Doncs això no t'ho penso dir, vale?

I ens quedem amb el somriure idiota a la cara totes dues però continuem amb les nostres coses.

Ara seràs tu la que s'ho farà pensant en mi.

Seràs una mica dolenta amb mi però jo també ho seré amb tu.

Hostia, com m'agradaria. Ets maligna i em despertes els dimonis!!😈

Tot i així, a la vida real ha funcionat la meva estratègia per veure't demà. Que em treguin lo bailao en un lloc insuperable per a dir aquesta frase. Un espai on he ballat la vida sencera. 

Fins demà preciosa meva, dimoni meu.