Cobra

 Ahir, després de l'episodi d'arremangar-se els turmells, jo estava ja HISTÈRICA. Però de mal rotllo. Del rotllo que no vull estar més així.

Per què em costa tant sostenir quan em penso que sí? Quan em penso que no, ho passo malament però ho sé fer. Però quan em penso que sí em descontrolo i no ho sé fer. 

Total, que quan va arribar el moment de l'abraçada ja em vaig descontrolar del tot.

Al principi en aquest blog intentava dissimular perquè fos molt anònim però ara ja vaig a saco, ja sabeu, l'alliberació. Però també penso que ja serà molt que arribi a segons qui amb la poquíssima gent que el llegeix. No hay mal que por bien no venga.  A mi em serveix igual pocs que molts. Gràcies de nou. 

Total, que quan la vaig abraçar ja estava jo totalment 'pallà' i li vaig dir que "quina bona olor.." el seu cabell, deu meu, és que em poso malaltíssima. 

La seva resposta va ser "pues...". Pues què? Vaig dir. Digues! Res, silenci, cara vermella i riure nerviós. Com puc (que em va costar horrors) la deixo anar i li dic que me'n vaig però em torno a acostar a fer-li un petó.

No li anava a fer als llavis (almenys això crec perquè amb el cos independitzat...) però ella va girar més la cara per assegurar-se que seria a la galta ben lluny de la boca. D'això se'n diu fer la cobra. 

Ja sé que ho he dit mil vegades però ara sí que si ELLA no fa cap pas, aquesta setmana li dic. Li dic que he de parar d'anar a abraçar-la tot i que m'encanta i fins ara ha sigut super bonic, perquè no sentim el mateix. No sé, ja he repetit tantes vegades la conversa dins del meu cervell...que penso que quan obri la boca recitaré un poema, més que parlar. Només li demano que m'ho deixi dir. 

Princesa, no ho saps però tens dos dies per decidir-te.

I sí, després ens haurem de veure cada dia sabent-ho tot però ho prefereixo. Almenys no ens tocarem i segur que tot es refredarà

Em sap greu donar-li carbasses com a amiga però avui he après que m'he de respectar, cuidar, i que mereixo que em cuidin i preservar el meu espai i salut.