Avui, entre moments de tot (molta tristesa, orgull, cert alleujament, ràbia...) em sento realment com si ho haguéssim deixat.
És més, com si l'hagués deixat jo.
Podria ser, ja vaig dir que em quedo amb això, però ella no vol i jo no puc així que la deixo. La deixo jo.
Perquè el seu jo que es deixava acariciar tan fàcilment existeix, m'enteneu? Aquí no s'ha montat una la pel·lícula de la NADA.
Avui ha sigut la primera vegada que no ha mirat les storys que he publicat. Estic segura que expressament, amb premeditació i alevosia. Però això em confirma que les mirava a posta, no només perquè l'algoritme li posés la meva story la primera. I avui, a posta, no ho ha mirat, no l'ha obert. Imagino que perquè jo "no em faci il·lusions" o algo així, perquè corri l'aire. Fins ara les havia mirat el 100% de les vegades i quasi sempre bastant aviat quan les publicava. Era una mica el meu refugi secret per dir-li coses indirectes. Mai n'hem parlat, esclar, ella no sap si jo miro que ho ha vist (que sí) però sap que ho puc veure. És molt calculadora com a bona princesa que és.
Potser també ella té sentiments com diuen "encontrados". Bé, ho sé gairebé segur.
Però també sé que guanyarà la dona de gel que és la que té més entrenada i la llei del gel ja ha començat.
Mare meva, quina pena m'espera, com hauran canviat les mirades, n'estic segura. Ja us ho diré però ara toca això i també és el que jo vull. Com la trobaré a faltar.
Noto com em cruixeix el cervell per no pensar coses derrotistes i que vagin en contra de la meva autoestima però me'n surto. A més, total, com que el resultat serà el mateix, doncs millor penso al meu favor i no en contra meva.
Gràcies G. per deixar-me espai per dir-ho, gràcies per acollir-ho i per consolar-me amb una abraçada, amb dues.
Estic flipant de com sento de fortament que l'he deixat jo. M'agrada aquesta sensació de que el focus està en mi.
Siusplau, que arribi aviat el fred, potser si no veig la teva pell no trobaré a faltar tant el teu tacte i la teva escalfor...aix...m'agrada tant. Et trobaré molt a faltar però...it'll pass. Al final sempre passa.
6 comentaris:
Jo el que faria és actuar como sempre. Si deixes que la teva ment faci anàlisi, engreixarà molt la situació; és el que acostuma a fer la ment: agrandir el problema. Axí que el millor, penso des de la meva humil experiència, és deixar fluir.
Està molt bé que tinguis l'autoestima amunt, què no decaigui per ningú!.
Aferradetes.
O potser et té a la "reserva" !.... la vas agafar desprevinguda i sense temps per pensar.... potser cal un temps, per a les dues.... , com diu Dintel, millor seguir com sempre i no fer les coses més grans del compte.
Una abraçada ;)
Ja és una mica el que em surt, eh...com diu la vecina rúbia...actua normal. Tot i que deixar fluir..ehem..ja s'ha vist que em porta a l'hort. Deixar fluir però una mica controladet perquè cap a on fluiria jo, no és exactament cap a on flueix la cosa.
Gràcies, aquesta és la idea!
Bueno, bueno, anirem veient, però en tot cas el pas l'haurà de fer ella.
Publica un comentari a l'entrada