Mal dia

 Doncs serà l'eclipsi però avui li ha tornat a canviar la cara. 

Avui (ella) tenia molt mal dia. Ha marxat abans i no hi ha hagut cita. 

Ha plorat. I jo no ho he vist, m'ho ha dit la còmplice. 

Estava tan així que li he dit si quedàvem a la tarda i m'ha dit que no. 

Ho havia d'intentar. 

Sí, ara estic feta merda. 

Sé que he de deixar aquesta història que no em porta enlloc. Però potser això és el que em fa més mal.

Ah, i ha posat la seva CARA (la bona) a la foto del perfil (primer cop a la història, també).

Suposo que al final hauré de sacrificar lo bo de la història, tot el mateix que vaig pensar quan li vaig dir. 

Però és que llavors em sento tan buida...

No puc amb aquesta connexió sense viure-la. Percebre-la, saber que existeix i ignorar-la. No ho sé fer d'una altra manera. 

Demà dina amb mi.

Temo que es posi al meu costat.

Temo que es posi lluny.

No vull deixar a les seves mans la fi de tot això. Ho he d'acabar jo. 

Em sento tan aclaparada, és massa bonic, és massa intens, és massa trist, és massa irreal i massa palpable, és massa seguit.

I quatre dies de festa...em mataran. 

Jo ja tinc una edat, ja he viscut tot això, per què hi he de tornar a passar? No podria anar bé i punt? I ser fluit i bidireccional i bonic i prou?? Per què vaig repetint i repetint el que més mal em fa?

No vull que ningú més em confirmi el que diu la meva intuïció quan la miro als ulls ni el que em diu el seu cos quan l'abraço. Però alhora ho noto tan clarament que no em puc creure el que em diu el meu cervell i les persones prudents. 

No vol. No vol! Si m'ho ha  dit clarament. Pensava que m'havia quedat clar però no. No vull que m'ho hagi de dir mil vegades i estar-me donant cops de cap contra la paret.

Que fàcil és parlar de "cites" perquè per resoldre les coses n'hi ha prou no quedant i no enviant-te missatges ni res però lo bonic i preciós de que algo es crei en el dia a dia fa precisament que després no te'n puguis deslliurar. 

Perdoneu el modo ànsies.