Primer pas

 Li he dit que he de parlar amb ella un dia d'aquests. M'ha contestat que: ah sí? En sèrio? O algo així...sí sí, en sèrio, clar. 

Li he dit quan ja marxava de la nostra cita.

Li he dit després d'abraçar-la. 

Li he dit per obligar-me a dir-li perquè necessito dir-li. 

I com més hi penso menys sé què coi dir-li. 

Avui m'he adonat que la trobo a faltar.

Que tant esperar que sigui el moment perfecte per estar amb ella a soles 5 minuts em desquícia.

Avui quan ens hem quedat soles ha anat directa: com va anar? No sabia ni de què em parlava. Ah, la cita amb la ex...

Avui pensava noves maneres de dir-li, com si jo mateixa no sabés (perfectament) què passa. Com descrivint-ho: és que em passo el dia esperant (i després pensant) aquests 5 minuts a soles amb tu i les teves abraçades. Ja no puc continuar així d'histèrica.

Però també penso...després què?? No sé com continuar la conversa però i què. 

Penso en dir-li que em fa por estar-me enamorant. 

En dir-li que no en tinc prou, i que potser necessito retrocedir. 

En dir-li que estic com alhora super contenta i trista d'haver creat això. Que no penso en una altra cosa. 

Que quan està el llum apagat (això no li diré) i estem soles es crea un nou clima, ens diem coses diferents, ens mirem diferent i ens toquem diferent i que vull continuar per aquesta via i si no puc, necessito abandonar-la.

Vull dir-li tantes coses que tinc por de només fer una petita introducció i que no s'entengui res i atabalar-la i que se li afegeixi un marron més a la vida. 

No vull fer cas al meu jo de salvadora però se'm trenca tan el cor de veure-la trista, de veure que no veu aquest amor i aquesta llum (com diu una amiga meva, no porta posades les gafas del cerca) que hem creat i que podríem estar gaudint. 

Aquest matí quan ha arribat tard, atabalada, una mica pàl·lida d'haver estat malalta...perdoneu, ha dit. Em volia fondre, volia plorar, volia fer fora a tothom i només abraçar-la i preguntar-li com està i estimar-la i salvar-la (d'acord, potser també empotrar-la).

Però NO! Ja he après que això no em porta a bon port. 

Estimar és voler que l'altra estigui bé, no? Doncs crec que t'estimo perquè sento que els meus ulls ploren les teves llàgrimes sense el teu ni el meu permís. Sento aquesta connexió sense poder-hi fer res. Sento que quan estàs amb mi, ni que siguin 5 minuts se't relaxa l'entrecella i deixes d'estar indignada per una estona. Fins i tot has somrigut quan gairebé caic de la cadira (ehem). 

I aquell somriure que gairebé era un riure quan et vaig dir, parlant del teu perseguidor aquell, que és que no es pot ser tan atractiva...vull moure cel i terra per tornar-lo a veure. 

Però com deia, no puc fer res si jo estic trencada i histèrica, per tant, torno la mirada cap a mi. Jo necessito parlar-ne, així que ara em toca a mi.

I la única manera de saber què sents tu és parlar-ne. I potser ni així ho sabré mai, capseta del tresor.