Realitat vs imaginació

 Bueeenu, bueno, avui que era el dia D, la cosa ha anat així.

Primera que jo m'he despertat a quarts de 5 i no podia tornar a dormir. No estava nerviosa, no m'estava rallant, no estava incòmoda ni tenia mal d'esquena però incomprensiblement, no m'adormia. 

Avui havia d'anar amb el seu cotxe. Doncs a les 6.55 del matí rebo un missatge seu: que no vaig, que m'he passat la nit vomitant. Béeeee😑

Així ha sigut el dia super espectacular. 

Això ha sigut la realitat. 

Però a la imaginació tot ha sigut molt més interessant.

Esclar, jo estava desperta per connexió amb ella, que estava malalta (sense saber-ho). Com quan em vaig despertar a l'hora que va néixer el meu nebot (i no ho vaig saber fins una hora més tard).

Però és més, ella s'ha posat malalta perquè jo ahir tenia aquesta cita, de tot lo que s'ha tragat les ganes de dir-me que no hi anés, de les ganes de  preguntar-me què tal i de dir-me alguna cosa ahir mentre era allà, de no saber què va passar ni res. És maja, la meva imaginació, no trobeu?

A la realitat m'ha enviat un àudio perquè li he preguntat com es trobava i tal, cap al migdia i no l'acabava mai...bueno, doncs bueno, doncs què t'anava a dir...ai, ara no sé què més et volia dir...bueno...si me'n recordo ja t'ho diré després...

A la imaginació tothom pot imaginar què és el que em volia dir (jo dient en veu alta mentre escoltava l'àudio: digue-ho, digue-ho!). Em volia preguntar per la cita, em volia dir alguna cosa de nosaltres, de la cobra de jo què sé...algo que no sap ni què és. 

A la realitat li he enviat una cançó perquè es distraiés si estava avorrida (real; tinc mil cançons per enviar-li amb doble sentit i li he tirat 4 milions i mig d'indirectes, però aquesta tenia l'únic objectiu de que mola i de que passés el rato). I des de les 4 de la tarda que te el missatge sense obrir. 

Imaginació....jo què sé, aquí ja m'he perdut. Està fatal i ha oblidat el mòbil en un racó de la casa fins demà? Es trobava massa malament i ha marcat com a llegit en plan no m'atabalis? Tot és totalment random? Sí. 

Demà és festa i després, a la primera oportunitat que tingui li dic i punt. 

En realitat, si ho penso bé, ho trobo super bonic dir-li i que tot pugui continuar "igual". Que igual no serà, però com que en realitat ens haurem de seguir veient, al final continuarem parlant, coincidint i jo què sé...algun dia per algo ens farem una abraçada, sabeu? Però tothom sabent el que hi ha i tothom (ella) tinguent  ocasió de demanar alguna cosa si és que la vol. Jo ja hauré posat les cartes sobre la taula.

És tan bonic pensar que tenim aquesta connexió còsmica! Que en realitat no la vull perdre però necessito endreçar-la i polir-la, i posar-li noms i cognoms.

Saber si ella m'atrau i jo ni de conya, saber si en algun moment pot haver sentit alguna cosa però no li quadra o no li interessa (cosa que potser no sabré mai, tot i que segons les meves amigues seguidores del podcast segur que SÍ), saber si ja no distingeixo la realitat de la fantasia i estic per internar, saber si a partir d'ara es distanciarà infint o seguirem amb la connexió...jo què sé...bé, ja sé que el futur no se sap però almenys necessito dir com em sento, necessito que ho sàpiga.

G.!!! Respon-me ALGO! Necessito avançar. Cap a on sigui.