A la panxa del bou...

 ...on no neva ni plou.

Així  és com estem de dilluns a divendres en el nostre món de notetes d'amor i abraçades furtives però després la nostra vida és massa complicada i sembla ser que això no hi encaixa. 

Jo que estic yonki, em sento perduda sense aquest suport moral però entenc que és irreal. 

G., q no oblidem que no sent el mateix, segur que desconnecta i ja està i simplement gaudeix de la pujada d'autoestima que fa que algú estigui tan enamorat de tu. 

A mi m'agradaria que es trenqués aquesta barrera però ara mateix ho veig impossible. 

Ho accepto. Ho respiro. Intento dividir el meu cervell en dos. Intento no sobrepensar. Només sentir el que senti en cada moment i deixar-ho passar. 

I concentrar-me en mi i en la meva complicada i caòtica vida que bona falta em fa. 

Hi ha dues opcions de resolució de la  història: que se'm passi o que al final faci efecte la gota malaia. No confio en la segona però veieu que, tot i així, ho continuo intentant. Almenys canalitzo tota aquesta energia en algo bonic, ja ho vaig dir fa temps: almenys que hi hagi més poesia a la meva vida, almenys que hi hagi més poesia al món. 

Almenys que hi hagi més poesia a la vida de G. perquè tota ella és poesia (com li vaig posar en una de les notetes).

També treballo en la opció de que se'm passi buscant altres persones interessants i que també em fan bategar el cor en múltiples sentits. Vull viure així la vida.