Bellesa

 No és bonic.

No és bonic, diu una amiga molt propera a qui li he explicat i que coneix a G.

Ella és la veu del seny que em diu el que diria qualsevol persona que en tingués. 

No és bonic perquè no és el que jo vull, perquè jo vull més. I diu que així no estic bé i que petarà (més?). 

Doncs a mi m'ho sembla.

És la bellesa poètica de la imperfecció.

És la bellesa de la realitat i de la vida.

La bellesa autèntica del que hi ha, sense floritures, sense esperar que serà com jo vull ni que serà perfecte ni que em donarà tot el que necessito.

La bellesa d'aprofitar el que la vida m'ofereix viure. 

La bellesa romàntica del sofriment. El sofriment de sentir el que no s'hauria de sentir però se sent.

Si m'allunyo d'ella no tindré el que vull. Ara tampoc.

Però ara tinc poesia, ara tinc abraçades i petons.

Sé que és el que diria qualsevol enganxat a una "relació" que no és sana i en situació de yonki com jo.

Però prometo a part d'estar aquí continuar buscant maneres de sortir-ne. 

Però ho vull VIURE, com hi ha món...ho vull viure...

La meva amiga diu que G. no és conscient del que fa amb mi. Però precisament jo penso que és perfectament conscient. I, reafirmo: que em vol aquí. 

Ara intento transitar sense ànsies. Avui quan pujava a la nostra cita estava neguitosa per si hi havia  algú o la situació no era propícia i he pensat: tranquil·la, si avui no pot ser doncs ja serà demà o un altre dia. Si miro enrere...no hi ha dies perfectes i sorpresa? No em va escriure ahir una noteta ella a mi perquè sabia que em faria il·lusió? I això no és bonic?? Tranquils, no necessito resposta. Per mi ho és i és el que ara necessito i vull.