Escut

 Avui totes les meves tècniques d'allunyament se n'han anat a prendre pel sac perquè G. s'ha desmontat.

He encertat en que el següent pas havia de venir d'ella i ha vingut. 

Avui que per circumstàncies ens hem vist més estona i hem estat soles, ha començat a plorar (per les seves coses que la fan plorar i a mi morir) i ja no ha pogut parar ni de plorar ni d'abraçar-me fortíssim.

No dic que sigui res sexual, però emocionalment he sentit que estem exactament igual i que hem de continuar per aquí perquè és que està vist que no podem parar. 

Li he dit que pot comptar amb mi perquè sento que és el que hi ha i que hi pot comptar.

I que tots els esforços que he fet per "oblidar-la" no són en va perquè igualment he de continuar sostenint moltes coses, així que jo continuo igual, intentant desconnectar quan no estigui amb ella. 

Soc el seu escut. Ho sé. Ho sap. Ho vull ser perquè és el que sento. 

És tan bonica, és tan bonic tot, encara que sigui trist...és tan bonic besar les seves llàgrimes i sentir que s'aferra a mi...és tot el que necessito ara mateix. 

Que ens trobem perquè totes dues estem en un mal moment? I què? Doncs esclar, perquè estem en el mateix punt del camí.