Gel

 Avui ha sigut el dia de la fredor.

A part de la seva, que de vegades apareix, el que m'ha tormentat avui era la meva.

M'he sentit molt desconnectada, no sé, no tenia ganes de veure-la, no tenia res a dir-li, m'era igual si m'abraçava o no.

És a dir. No. Esclar que volia tot això però no volia perseguir-ho, no volia pidolar-ho, només podia estar trista si no venia d'ella. 

Suposo que és es procés normal d'un trauma en decadència natural que no se pot resoldre...(i dale amb les lletres de les cançons). 

Avui em sento molt perseguidora, com si totes les meves històries (bé, totes no, només algunes que ara em venen al cap) haguessin sigut només perquè jo he insistit i l'altra persona ha dit...bueno va. 

I no vull més això, vull reciprocitat. 

Vull estar boja per algú que també està boja per mi. Això és possible? El meu cervell diu que sí però no ho sento. 

Cervell i cor en complet desacord  últimament. 

Pena infinita per G. 

Per haver aconseguit desconnectar realment de la seva vida (avui...ja es veu que això va segons el dia).

Per no tenir-la.

Perquè ella no em tingui.

Perquè ens perdem aquesta història tan bonica tot i que

La vida que ens hem perdut simplement no existeix (punts extra per qui endevini les cançons citades).

Última cançó: penses que hi ha un màxim de posar-se trist. (i sembla que no).