Sopar

 Avui tornem al país de les fantasies i m'imagino que convido G. a un sopar romàntic a la meva nova casa.

Això m'ho puc imaginar, el que ja és estrany d'imaginar és que accepti i vingui però  a la fantasia tot és possible així que pica al timbre i jo no sé com he resistit fins ara els nervis però li obro la porta. 

Esbufegues de pujar les escales i jo ric, entres i he posat espelmes i tot a la taula, com en una sèrie. 

Al cap d'una estona ens asseiem i mirem el plat de reüll. Com l'altre dia que vam dinar juntes: no tinc gana, jo tampoc. 

Els nervis ens tanquen l'estómac, com em fan a mi des de fa un parell de mesos. 

M'aixeco de la cadira i miro a terra, camino cap a tu a un ritme pausat, com tu camines (i m'encanta). Camino cap a tu les 4 passes que ens separen. 

T'ofereixo les mans perquè t'aixequis i fas el teu somriure de quan et poso nerviosa girant el cap però t'aixeques. 

Em poso davant teu i et somric, et faig una abraçada però aquest cop no acaba amb una cobra. 

Sospires i jo també. T'acaricio la galta i per fi, aquest cop sí et deixes i ens fem un petó als llavis. Molt suau. 

Em tremolen els genolls de sentir el teu alè en el meu, per fi. 

Ploro d'imaginar-m'ho. Ploro per si passa, ploro per si no passa. 

Sento l'atracció tan forta, tan literal, tan bidireccional que em forada. 

No puc parar d'abraçar el teu cos de DONA. Una força poderosíssima m'empeny cap a tu i a anar més enllà però alhora sento que no puc! Què hem de fer?

Tot un dia sense saber res de tu se'm fa etern. Més llarg que un dia sense pa tu.

No sé per què soc tan valenta en persona i tan covarda i no t'envio cap missatge ni et dic res en tot el cap de setmana. Bé, sí, perquè necessito donar-nos espai però alhora t'enyoro tant i tan estúpidament. 

Dolços somnis bonica. Somia en MI.