Abraçar-te (i no)

 Sí, hi pot haver un abisme entre la fantasia i la realitat i un altre entre el que diuen les paraules i el que diuen els ulls i el cos.

Mentre em parles de coses logístiques de demà, el teu cos massa a prop del meu em diu: cuida'm, només tu em pots sostenir.

M'expliques coses de la teva vida (pregunta'm).

M'ensenyes on està guardada una cosa (abraça'm).

Tornes enrere per comprovar una cosa que no calia (abraça'm, sisplau).

I no, no t'he abraçat, esclar que no. I demà no et preguntaré.

Jo no puc estar aquí, amor, no sense la teva part.

Cada cop que em parles de coses que en boca d'una altra persona em semblarien banals, les converteixes en meravelles. Has vist la sortida de sol?? Quina és l'estrella que surt al costat de la lluna? És un planeta? És Venus? A la teva boca em semblen les frases més poètiques que pugui sentir.

Precisament és el que fa el vincle: que les coses normals siguin meravelloses. 

Per això sense aquest vincle el món es tan gris i tot és tan avorrit i vulgar.

Vull estar al teu món...bona nit princesa de les sortides de sol...