Contradiccions

Responent el comentari al post anterior: sí, la cosa és que sentia que ella s'ho volia passa bé amb mi i jo em volia afegir a aquest sentiment...

D'altra banda, en alguns moments sento que la fantasia se'n va volant com aquell globus d'heli que es va escapar de les petites mans i que cada cop està més allunyada de la realitat. 

Abans volia acostar fantasia i realitat. Si no han de coincidir mai, m'estimo més que s'allunyin com més millor.

Em vull perdre en el món de la fantasia i passar de la realitat.

Només somio en fugir de la seva abraçada que ja no és la que vull i preservar la que sí que va ser, tot i que no era...i mai més serà.

Avui he vist N.P. és tan mona que la vull atxutxar...però com que mai ha semblat que sí, doncs no em fa patir. Només la veig i és com..waw...em fascina. Però seguim cadascú el seu camí i tan amigues. Amb ella sí que penso de debò que ella s'ho perd. Però m'és igual.

No vull pensar en ningú més que G. 

Vull tancar-me en una caverna o en el forat d'un arbre del bosc de conte amb un foc a dins i pensar en ella a rabiar com si s'hagués mort. Només la vull recordar, tornaré a llegir i reviure tots els posts que parlen d'ella.

No vull cap explicació, no vull saber què ha fallat ni què he de fer. 

Només vull pensar que ho hem intentat i no ha funcionat. I vull seguir estant trista perquè em sento bé d'estar trista. Quina contradicció, no?